FAMÍLIES... PARLEM-NE

Com interpretar les situacions socials

Sempre hi ha hagut persones amb grans dificultats, però, a diferència d’ara, els seus problemes i la seva dimensió no eren visibles ni estaven a l’abast de tothom. La televisió i internet ofereixen moltes imatges i comentaris que poden ser vistos per tothom, una realitat que em porta a reflexionar sobre si aquesta facilitat d’accés i exhibició no genera una certa insensibilitat. Aquestes imatges van entrant en la mirada infantil (i adulta) i ben segur que en alguns moments sorgeixen comentaris que la canalla va sentint: “Sembla mentida que passi això”; “Quants infants abandonats a Europa i que estan sols”... Però la vida continua.

Esclar que, probablement, tots sols només podrem actuar, a nivell individual, participant en la recollida d’aliments o en altres accions organitzades, per exemple. Però també és important plantejar-nos com ho viuen les criatures, tant les que tenen recursos com les que són protagonistes de tantes dificultats i que, també per exemple, són beneficiàries de les beques de menjador o d’ajudes de les organitzacions. En quin mirall ens veiem i en quin es veuen? Com construïm una societat i un món de present i de futur? Com parlem de tot plegat davant la canalla? Quines reflexions ens fem (i els fem) sobre els problemes que viuen tants infants (per la situació de refugiats, o per la pobresa creixent de moltes famílies)? Com afavorim la comprensió i l’empatia -no el paternalisme- quan a l’escola hi ha dificultats de relació entre la canalla, just per la discriminació dels infants que viuen aquestes diferències i injustícies?

Les desigualtats injustes creen malestar. I per això hem de veure com podem afavorir que hi hagi una mirada que no ignori que les dificultats que tenen moltes criatures de la seva edat no són responsabilitat seva (i possiblement ni de la seva família), atès com està el món. El gran dubte és com podrem posar-nos al seu lloc des del nostre confort. ¿Hem pensat que estem construint un món per a les generacions del futur en què hauran de conviure i avançar conjuntament amb persones que ja parteixen d’un punt de desigualtat? Com podem exigir estabilitat emocional i comportaments positius a criatures que han patit tant i que es veuen discriminades? Què faríem al seu lloc? Em temo que volem que aquestes criatures se sentin ciutadanes i ciutadans i participin en un món en el qual no els hem deixat espai, i que no poden sentir com a seu.