EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Turista a casa

Arribat el mes d’agost ens ha tocat fer vacances també. Ens arriben després d’un any diferent i especial per a tots tres, un any de nous costums, noves amistats i un país nou on acomodar-nos i experimentar en primera persona aquesta sensació trepidant de començar-ho tot de nou. I potser per imitar també els nostres veïns, el destí de les nostres vacances ha estat el mateix de tants i tants anglesos: la costa catalana. I així, de manera gairebé experimental, ens hem trobat fent de guiris a casa nostra, compartint un apartament a primera línia de mar amb tot de nacionalitats, races i idiomes diversos. Podria semblar que la destinació triada és poc exòtica o innovadora, però us ben asseguro que l’hem viscut com si fóssim a l’altra punta del món.

Qui sap si per la distància de tots aquests mesos o per aquesta immersió anglesa que ens hem autoimposat, la nostra reacció ha estat la d’un nouvingut. Hem espremut les hores de bon temps a la platja, gaudint com nens de l’aigua transparent i mansa del Mediterrani amb la seva tebior tan agradable. Hem xuclat el sol com si fos un bé preuat a punt d’extingir-se, notant com ens incendiava la pell blanca i descolorida que traginem. Hem assaborit el peixet fregit i la cervesa ben freda, les olives farcides del vermut i també aquell arròs que et demana una digestió de llarg recorregut, migdiada de pijama i orinal inclosos. Hem passejat cap al tard pel passeig, amb aquella olor barreja de crema solar, sardina a la brasa i aigua de mar. I tot plegat ha tingut un regust de retorn a la infantesa, quan els estius eren precisament això, despullar-nos de la pell hivernal i capbussar-nos despreocupadament en el ritme feixuc dels pobles de costa, els nous amics, els primers amors, les primeres nits allargades fins a hores prohibides.

Ara ja ens queden pocs dies per tornar a la rutina britànica i a l’inici d’institut del nostre fill. I de totes les coses boniques que hem tingut, potser la més important és haver notat en primera persona que la millor manera de gaudir del que tens és perdre-ho durant una estona i després retrobar-ho com si fos per primera vegada. O com va dir-me el nen, cavalcant un ànec gegant entre onada i onada: “Papa, això de fer de turista a casa meva és una xulada!”