Qüestió de prioritats
Estic esgotada i amb el cervell a punt de rebentar i no vull escriure sobre els fets d’aquests darrers dies, perquè m’he donat vacances mentals i ara no estic disposada a sabotejar-me. Penso en altres temes. De temes a mi no me’n falten! L’emoció per un primer resultat acadèmic positiu d’un dels menors d’edat a càrrec (MEC). Els primers dies d’universitat de la major d’edat a càrrec (MEC). El desordre, la plaga bíblica que algú malvat ha llançat contra mi. La insistència amb què la meva roba apareix a l’armari de la MEC. Però per molt que rumio sempre torno al refotut tema: l’actualitat, i em rendeixo.
Per començar perquè la MEC no ha aconseguit viure una setmana de normalitat a la universitat. Primer va ensopegar amb una vaga dels professors associats, i després amb les protestes ciutadanes. Jo no paro de preguntar-li: “I què? I què?”, perquè l’emoció de tenir una MEC universitària em té amb cara de bleda. Jo no he anat a la universitat i vull que m’ho expliqui tot, tot i tot. I, esclar, ella se’m treu de sobre perquè ni ella mateixa ha pogut descobrir-ho amb tanta interrupció. I sobre l’ordre, tot i que m’he empipat com una mona, i amb raó, també és cert que ha sigut la conseqüència del caos en què vivim. El 20 de setembre, tots, excepte el MEC número 3, vam fugir en estampida, en diferents moments del dia, per afegir-nos a les protestes. I el mateix va passar l’endemà. I ja vam empalmar amb les Festes de la Mercè, estranyes i reivindicatives. La setmana següent va ser el meu aniversari i el cap de setmana, ja des de divendres, la casa va continuar sent un continu d’entrades i sortides. D’anar i venir. De neguits i cansament.
L’ordre, ho reconec aquí públicament, era pura utopia. Els MEC tenien excusa, tot i que ni el pare de les criatures ni servidora els hi vam comunicar. Estàvem massa atabalats i tampoc cal donar-los arguments per a segons què. Sí que vam esgrimir el concepte “bossa d’escombraries industrial” i “tot a dins” i va funcionar bastant. La nota positiva d’un dels MEC ens va arribar en un moment tens, i ens va ajudar a somriure, i va tenir doble valor. I la veritat, que la meva roba aparegui a l’armari de la MEC ara se me’n refum.
He donat més importància a les converses sobre acceptar opinions de tots els colors, a compartir l’estupor i l’horror per les càrregues policials del diumenge 1, al descans perquè al nostre barri vam poder viure un dia 1 tranquil, a calmar-los davant la incertesa, a aconsellar-los que no perdin cap amistat de debò per política. A fer-los veure que si la família d’Almeria diu el que diu és perquè no tenen informació suficient sobre el que passa. A acceptar que no hi ha veritats de pedra picada. A no acceptar la injustícia ni les barbaritats. A no insultar a ningú. I que no ho permetin. Era massa feina, i el desordre, mira, tant se val.
