LA PITJOR MARE DEL MÓN

Progenitors motivats

Motivat és un dels renecs més estimats pels menors d’edat que tinc a càrrec (MEC). “No siguis motivada, mama”, em diuen quan veuen com m’espurnegen els ulls mentre interrogo els seus amics sobre què volen estudiar, o quan parlo de què podem fer junts el cap de setmana. Tinc tics de motivada, ho admeto, i em fa por passar-me al cantó fosc de la motivació maternopaternal. La dels progenitors que no deixen d’emetre en directe la vida dels seus MEC per terra mar i aire (ehem, jo ho faig en diferit i amb un filtre gruixut per preservar molts detalls íntims de la seva existència que em nego a revelar, entre altres coses perquè aquí la protagonista sóc jo, coi), els que creuen que cal saber fer manualitats, els que no juguen amb el MEC sinó que el MEC juga amb ells, els que... en fi, ja sabeu de qui parlo.

Sé que vaig bé, perquè l’altre dia vaig opinar que ja no calia que al grup dels grans de l’esplai, on va la MEC número 1, que s’encaminen imparables cap als divuit anys, es convoquessin reunions amb els progenitors. Que en fessin una, la primera, i a partir d’aquí els MEC que ens ho expliquessin, o que els monitors enviessin mails i avall. Es fan grans, i aquest cop de debò, no amb la veueta tremolosa amb què ho diem quan entren per primer cop a P3. I em resulta estrany assistir a reunions on m’expliquen coses de les quals hauria d’encarregar-se la mateixa interessada.

No, en el tema de les reunions no estic gaire motivada. Em va saber greu, però em vaig saltar la reunió de classe del MEC número 2 a la seva nova escola. Però m’havia compromès a presentar un llibre feia mesos (Educar per entendre’ns, Anna Ramis, Eumo Editorial). I la presentació, feta conjuntament amb el Jaume Cela i l’autora, va anar tan bé que durant una bona estona no vaig ni pensar en la reunió. A més, hi anava el pare de les criatures i és un home solvent i d’eficàcia comprovada.

Aquest curs és important per molts factors, però n’hi ha un que em tranquil·litza sobre el meu alt grau de desmotivació (sempre segons l’accepció del diccionari MEC-Adult Adult-MEC). S’ha acabat definitivament la vida de placeta. La meva, que no la del MEC número 3, que hi segueix anant, però ja no cal que servidora segui en un banc i em foti de fred o de calor, mentre ell no em dedica ni una trista mirada i juga amb els seus amics. Feia temps que ja no li calien guardaespatlles i que jo havia passat a ser una simple webcam humana adulta. Ara l’etapa 1984-George Orwell s’ha acabat i campa sol pel barri. I encara sense mòbil! Anatema! No m’enganyo. Durarà poc. Això del mòbil, vull dir. Però mentre coli, anirem tirant. Fins que un dia, quan li foti el discurset que els mòbils no són imprescindibles per a la vida humana, em deixi anar un “No et motivis, mama” i ja l’haurem espifiat.