LA PITJOR MARE DEL MÓN

Progenitora desacomplexada

Benvolgut menor d’edat a càrrec (MEC) número 2, ja saps que aquest curs has aprovat totes les assignatures. I que no sé qui està més content, si tu o jo, perquè l’estiu està resultant plàcid, agradable, normal. En aspectes acadèmics, vull dir. Però també saps que et canviem de centre escolar. D’una banda perquè tu ens ho vas demanar, i de l’altra perquè t’anirà bé. Si t’escric és per explicar-te que la decisió no em fa patir ni una micra. En un altre moment, quan la teva progenitora era una pitjor mare acomplexada, el canvi hauria resultat un trasbals, i m’hauria passat dies i setmanes fuetejant-me per haver estat tan mala progenitora per no haver encertat centre escolar a la primera. I fins hauria consultat l’horòscop i unes vísceres de conill per saber si la decisió presa era la bona...

Gràcies a tu i a la teva circumstància ara veig fins a quin punt he canviat, i t’ho vull agrair. Al nou centre escolar hi hauràs d’anar en metro, i quedar-te a dinar, i matinar una mica més. I només hi veig avantatges. Que no, que no se m’escapa el riure per sota el nas. Ho dic perquè ets un tipus espavilat com pocs, i ara encara ho podràs ser més. Ja no caldrà que t’escarxofis al sofà, al migdia, mirant sèries abominables. Ni et podràs permetre el luxe de llevar-te com si l’escola fos al portal del costat de casa. Et veuràs obligat a concentrar-te. I ho faràs. Que no, coi! que no se m’escapa el riure per sota el nas, he dit.

Les coses van com van

Sé que potser hauria d’estar-me preguntant per què la vaig espifiar, o coespifiar, perquè el pare de les criatures també hi va tenir a veure en la tria de centre escolar inicial. Però és que penso que no ens vam equivocar. Que les coses van com van i que la relació adolescentis comunis - centre escolar és un meló hermètic que fins que no s’esberla no es desxifra. A més, confessa que tu tampoc t’has cremat les pestanyes perquè tot plegat anés rodat. Ja ho sé, l’hormona és traïdora. I mira, els canvis són bons, de vegades. Ho veus? Preocupació zero. He, he, he. Ara sí que se m’ha escapat el riure per sota el nas.

Una altra cosa és que em pregunti si podria haver-te collat més. Ah!, la pregunta eterna. Sí, més eterna que el “to be or not to be ” és el “collar o no collar”. Quan collo em sento algú antic, opressor, terrible. I si no collo em sento una passerell, una bonifàcia, una ingènua. Així vaig navegant entre una banda i l’altra, sentint que mai l’acabo d’encertar. Per sort, malgrat saber que l’índex d’encert no és gaire alt, l’ànim és alt. Perquè potser l’erro, però insisteixo a buscar noves solucions, i amb aquesta recerca em sento la mar de feliç. Així que aprofita les vacances que et queden, aprofita. Perquè sospito que entre collar-vos i no collar-vos, a tu i als teus germans, el teu progenitor i servidora escollirem... he, he, he.