FORA DE CLASSE

Professors que no parlen

Cada curs ens arriben professors estranys. Aquells que, ja siguin homes o dones, et preguntes com s’ho faran per sobreviure a l’aula. Cada any n’hi ha, i els casos més exagerats els detectes fins i tot al primer minut de veure’ls. Persones que transmeten una inseguretat total, que els costa fins i tot relacionar-se amb els altres docents, que pràcticament no obren la boca, que defugen les converses, que mai abandonen l’aula i el seu departament per anar a esmorzar i generar empatia amb la resta de companys tot prenent un cafè.

La majoria dels estranys són interins de totes les edats, i algunes vegades també funcionaris, i la seva peculiaritat és que van rebotant de centre en centre fins a l’infinit. Quan els veig pateixo per ells i pels alumnes, perquè són clarament peixos fora de l’aigua. I cada any em pregunto el mateix. ¿Com pot ser que jo sigui capaç de detectar de seguida algú que no està capacitat per fer classes, almenys en un centre amb alumnat complex, i el departament d’Ensenyament no? En la majoria de casos els professors estranys s’agafen la baixa el primer trimestre. N’he vist que ho han fet el segon dia de curs, encara sense alumnes. He conegut professors amb problemes evidents d’autisme i depressió. N’he trobat d’altres que de seguida se’ls ha vist el llautó, que no dominen la matèria i els alumnes i els pares aconsegueixen fer-los saltar. N’he conegut un que expressava obertament les seves idees polítiques radicals i que tenia pendent un judici amb l’anterior institut. La llista és llarga, i que ens marquin aquests gols fa molt mal a l’ofici.

De controls jo n’he passat uns quants i em costa creure que aquests elements també els hagin superat. Entenc que ha de ser molt dur que et facin fora de les llistes de substituts o interins, però tampoc podem jugar amb l’ensenyament que han de rebre els nostres alumnes. Els primers dies tothom se’n riu, dels professors estranys, però després acaben sent històries amb finals tristos i efectes col·laterals. L’altre dia, al tren, va pujar un mestre que demanava almoina. Tenia un fill petit i no li donaven substitucions. A primera vista em va semblar més competent que alguns amb els quals he treballat. Li vaig donar el que duia a la butxaca, ens vam picar les espatlles i ens vam desitjar tota la sort del món.