EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Nit de cinema

La imatge, per coneguda, no és menys inquietant. La mare mirant possibles viatges a països indòmits amb el seu portàtil. El pare, o sigui jo, repassant els resums de la jornada de totes les lligues de futbol a través del meu Mac. I el nen, mentrestant, memoritzant a través de la seva tauleta tots els números musicals del Polònia, fil per randa, per tal de castigar-nos els pròxims dies fins a fer-nos perdre la paciència. És el que tenen les noves tecnologies, l’oferta és tan variada i sucosa que cadascun de nosaltres, malgrat seure a escassos centímetres l’un de l’altre, acabem aïllats, navegant per oceans d’informació que mai compartim.

Per sort, com que en som conscients, intentem trobar petits oasis per tal de compartir emocions. Un d’ells, potser el més preuat i entranyable, el trobem els divendres. Potser és l’eufòria de saber-nos lliures de presses, deures per acabar i treballs per entregar; el cas és que quan acabem de sopar fem sessió de cinema. Ens posem tots tres sota els llençols i mirem una pel·lícula plegats. No us penseu, la cosa té la seva dificultat. Jo sempre vull mirar algun clàssic en blanc i negre, Rufufú, Jacques Tati o qualsevol dels germans Marx. El meu nen, en canvi, en demana alguna de més animada, coses com Sharknado, on en comptes de llagostes els pobres protagonistes han de patir una pluja de taurons enormes que cauen del cel com si fos la cosa més normal del món. I la mama, per la seva banda, sempre aposta per pel·lícules d’animació fetes en països que no sabries trobar al mapa ni amb la Viquipèdia al costat. Tenim sort de ser tres, només cal que votem i així sempre desencallem la tria. Normalment, el sector cafre de la família, el nen i jo, fem un pacte de mínims i acabem guanyant per majoria simple. L’altre dia, però, potser per mala consciència, vam deixar que la minoria ens en posés una de la qual feia mesos que parlava. Anava d’un noi amb nom de verdura enviat a un orfenat i envoltat de nens amb ulls tristos que enyoren la seva mare. Ens va encantar, sobretot al nen, que just quan va acabar ens va demanar amb els ulls humits si es podia quedar a dormir aferrat a la seva mama. Naturalment no m’ho vaig empassar, però això sí, s’ha de reconèixer que la seva interpretació va ser de pel·lícula.