HORMONES, GUIX, ETC.

Joves ben preparats

Fa uns dies vaig quedar en un bar amb una periodista que em volia entrevistar a propòsit de la meva última novel·la, 'El setè àngel'. Va aparèixer amb una puntualitat de premi i amb la novel·la plena de paperets de colors amb anotacions. Se l’havia llegida de veritat. S’havia preparat l’entrevista a fons. Va ser una bona conversa. Només tenia vint-i-un anys, però és evident que li agradava la feina, se la prenia seriosament i s’estava preparant a fons. Treballava com a becària per a una publicació digital, sense cobrar ni cinc. Què pensava fer? Primer, acabar els estudis de periodisme. Després, no ho sabia. Els diaris estan en crisi. Les publicacions digitals paguen poc. Guanyar-se la vida serà difícil. Potser alguna ràdio? Alguna televisió? Potser se n’hauria d’anar a fora.

Suposo que no us explico res de nou: els joves, per preparats que estiguin, no troben feina fàcilment i, si en troben, està mal pagada. Però una cosa són les xifres i les enquestes, i una altra és posar cara a l’estadística: trobar-te una noia que podries haver sigut tu fa uns quants anys (molts). La diferència entre ara i abans és abismal. Quan estudiàvem, i amb només vint anys, una colla de companys fèiem una feina tan bàsica com és guillotinar fotocòpies amb les adreces de correu per als enviaments del Premio Planeta (Planeta, que després seria el grup editorial on publico bona part dels meus llibres!). Teníem una destresa increïble amb la guillotina, i només amb aquesta feina de treballador manual ja en teníem prou per llogar un pis, ser independents, menjar pizzes, comprar llibres i anar al cinema. A uns quants estudiants de filologia, i amb només vint-i-un anys, el nostre catedràtic de literatura, l’enyorat Antoni Comas, ens va proporcionar feina de correctors d’un curs de català per correspondència. Ben pagada i divertida. Si treballaves bé, tenies feina. I podies tenir un pis de lloguer per molt menys de la meitat del que guanyaves. I sense deixar d’estudiar.

Potser sí, que el món ha canviat, i per això diem que als nostres alumnes -als nostres fills- els espera un futur complicat. Però així escampem la resignació. Els fem agafar por. I la gent resignada i esporuguida és dòcil. La idea que les coses han canviat per sempre és perversa. Qui ho diu: els banquers o els aprenents de periodista?