EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Enyor de l’enyor

“I no t’enyores una mica de casa?” La pregunta és sincera, plena d’empatia i preocupació. Pateixen per tu, t’imaginen mirant l’infinit, repassant les esteles blanques dels avions que pinten el cel de color plom. I com que no els vols decebre els dius que sí, que trobes a faltar una mica la vida allà, els vermuts i la platja, els excrements de gos a les voreres i els cotxes maleducats que no respecten els passos de vianants. Però si fossis sincer diries que no, que no t’enyores. Esclar que hi ha gent que trobes a faltar, cares que et falten o racons que no oblides. El que passa és que l’enyor ja no és el que era. Hauries de dir-los que fa trenta anys vas marxar també, que vas travessar l’oceà Atlàntic i vas fer cap a un poble preciós amb les cases de fusta i uns arbres que s’encenien com ferides vermelles quan arribava la tardor, i que t’hi vas estar un any sencer. I que llavors sí que et vas enyorar de debò, perquè no tenies mòbils, ni grups de WhatsApp, no tenies Skype ni un perfil de Facebook que et permetés misserejar les vides dels teus i les dels altres; no hi havia adreces online ni canals pirates que et deixessin veure, depenent de la connexió, els gols del teu equip preferit. Per això t’enyoraves, t’enyoraves tant que quan rebies una carta, amb aquella cal·ligrafia personal i intransferible, la rellegies mil vegades, resseguint-la amb els dits fins a gastar-la.

Ara tot això és diferent. Amb un clic tens els teus al costat, pots sentir les seves veus, mirar les seves fotos, llegir els seus pensaments. Pots parlar amb ells, enviar-los una emoticona de bon matí amb un cor ben gran o un mail llarg explicant els teus maldecaps o les teves alegries. Queda clar que és molt millor, no seré pas jo el que es queixarà d’aquests avenços que no ens fan sentir tan sols, tan desemparats, que ens calmen aquell silenci estrany quan es fa fosc. Però una cosa sí que han matat de manera irreversible. Han matat l’emoció de la tornada, la sorpresa del que la vida ha bellugat mentre tu no hi eres, els pentinats més curts i els rostres més llargs, els establiments desapareguts i les parelles desaparellades, els nous amors i les estirades dels fills dels nostres amics. “No t’enyores de res?”, et pregunten amb bona fe. I tu hauries de respondre: “Sí, m’enyoro de l’enyor”.