LA PITJOR MARE DEL MÓN

Diferències generacionals

Diferències generacionals / GETTY Zoom

Llegeixo Kurt Vonnegut. Corregeixo, m’empasso, absorbeixo, gaudeixo del llibre del gran (i difunt) escriptor americà Kurt Vonnegut Que levante mi mano quien crea en la telequinesis (Malpaso), i em peto de riure quan defensa que la distància entre generacions no és tan gran com la generació jove desitja creure. Sí, ric, perquè llavors em ve el cap qualsevol dels dos menors que tinc a càrrec (MEC) que estan immersos en la gens dolça i sí molt apassionant etapa d’adolescentis comunis.

LES PARAULES

Els dos MEC gaudeixen fregant-me pels morros la suposada distància còsmica entre ells i servidora, el pare de les criatures i la resta d’humans nascuts al segle XX, utilitzant paraules tan suggeridores com chill, random o l’imperdible pesao (recordo que a casa el bilingüisme és real i servidora parla amb els MEC en català i el pare de les criatures en castellà). I quan dic: “Perdona, chill, què és chill?”, ells es miren amb suficiència, i, perdonant-me la vida, em concedeixen la gràcia d’aclarir-me que chill o random signifiquen tranquil i normalet.

És aleshores quan jo em revenjo i amb tota la calma del món els responc: “Ah, esclar, la traducció de l’anglès i prou”. No me n’he pogut estar, perquè la seva reacció, ofesa i elèctrica, em fa molta gràcia, i jo, ai!, necessito moments còmics a la meva vida.

IL·LUSIÓ

Però la realitat és que tot i el vocabulari peculiar, ells i nosaltres vivim realitats força semblants. I tota aquesta cosa dels nadius digitals i els nadius analògics és una entelèquia que només serveix per seguir fent creure als nostres MEC que són superdiferents a nosaltres. Una il·lusió. D’acord, ells triguen menys a configurar el mòbil, però no són els únics que estan enganxats a WhatsApp o a qualsevol xarxa. I sí, tot el tema digital els situa davant de realitats noves a l’hora de relacionar-se amb els amics i coneguts i desconeguts... però no només a ells. Tinc amics que m’expliquen les seves experiències en pàgines de buscar parelles, rotllets o el que sigui, i és un món força salvatge i volcànic. I adult.

Els MEC segueixen patint per estudiar, per aprovar, per saber què volen ser de grans, per si trauran prou nota a la selectivitat, per si són acceptats a classe i al seu entorn social (ells en diuen ser popu ), per si tenen prou amics, per si seran més alts i llestos que els seus progenitors, perquè ningú els entén, i per si els surt un gra a la punta del nas. D’acord, acabaran vivint a no sé quin lloc del món i s’ho plantejaran amb naturalitat, i també són conscients que l’estabilitat laboral són els pares. Però l’essència del que viuen i senten, de les preocupacions profundes (l’estat del planeta, per exemple) tal com deia el savi Vonnegut, ens és deliciosament pròxim. Deliciós per a mi, a ells la idea els fa vomitar. Doncs que vomitin.