MARC SERRANO I ÒSSUL

Jugar sense jugar-se-la

Quantes joguines hauria de tenir la canalla? I de quin tipus? Com els podem ensenyar a endreçar-les? O com evitar que s’acumulin joguines ja oblidades? Mil i una preguntes al voltant del regal estrella d’aquestes festes a la majoria de llars amb fills. En aquest reportatge busquem algunes respostes

Jugar sense  jugar-se-la / SANTI IGLESIAS Zoom

La dita diu, ben sàviament, que la canalla arriba a casa amb un pa sota el braç, però no diu pas que, sota l’altre, hi dugui tantes, tantíssimes joguines, tant les que li calen i li convenen com les que no. Quines? Quantes? Quan? Com es poden tenir administrades, endreçades i, sobretot, ensenyar-los a tenir-les-hi? Com podem educar l’entorn per evitar que la casa se’ns ompli d’andròmines a les quals els nens potser mai pararan gaire atenció, i només faran nosa i criaran pols? Ara que el tió, el Pare Noel, els Reis o una combinació dels tres visiten totes les llars catalanes, cal que aprenguem a gestionar les joguines. No és cap joc.

La canalla té dret a jugar; ho proclama l’article 31.1 de la Convenció sobre els Drets de l’Infant. La joguina -el joguet- té museus a Figueres, Sant Feliu de Guíxols, Verdú... “Juguem perquè ho necessitem. Jugar és una manera d’expressar-se, de comunicar-se i d’aprendre. Per tant, quan ho fem lliurement, mirem el que ens ajuda a expressar-nos millor, que ens permet comunicar-nos i que fa que puguem aprendre el que necessitem i al ritme que necessitem”, explica Oriol Ripoll, especialista en jocs.

"Cal apostar per la joguina de qualitat. I de qualitat vol dir que tingui a veure amb els meus valors"

Oriol Ripoll - Expert en joc

Hi ha joguines ecològiques, educatives, violentes , sexistes... Ripoll és taxatiu: “Joguina de qualitat. I de qualitat vol dir que tingui a veure amb els meus valors. Hi ha famílies que volen que les joguines no siguin sexistes i d’altres que donen més importància a un altre aspecte perquè creuen que és un tema que ja treballen d’una altra manera”. Hi ha joguines ostentoses. Contra la compra compulsiva, el joguinòleg proposa que eduquem els fills com a consumidors: “Anem a mirar les joguines i mirem com són realment. Fem que, a l’hora de fer la tria, ells tinguin clar de quina manera han de seleccionar-les”.

UNA PER A CADA EDAT

Hi ha joguines adequades a la criatura, al seu desenvolupament: fins als 2 anys, joc funcional; dels 2 als 6, simbòlic; dels 6 als 12, de regles o de construcció, que comença a l’any, tot i que l’entès recorda: “La joguina és un objecte que s’adapta a la forma com s’hi juga. Per tant, deixem que triïn el que prefereixin, i mirem, després, si poden jugar-hi amb tranquil·litat. Si veiem que els queda massa gran, ho parlem amb ells, i mirem si la guardem per d’aquí uns mesos o en guardem només una part”. I hi ha joguines en català... o no. “Com en la resta de fets culturals o socials, estem malament. No podem triar. Qualsevol avenç és bo, però no n’hi ha prou”, lamenta.

El moment de la tria és clau. “La pregunta és la mateixa que ens hauríem de fer quan anem a comprar qualsevol altra cosa: què necessito?”, suggereix Ripoll, i admet: “Normalment ens fa por, perquè estem parlant d’infants i d’il·lusió”. Tres recomanacions: “Primer cal provar-les, ja que no ens compraríem una peça de roba que no ens haguéssim emprovat, oi?” Segona: “No té cap sentit que les noves joguines siguin iguals que les que ja tenim”. I tercera: “Quan n’entrin de noves, es poden desar les velles en un lloc no accessible i anar fent rotacions”.

I perquè l’entorn no ens farceixi la casa de trastos i entengui que potser ens calen, més aviat, vals, bolquers o serveis, què fem? “No és descabellat mostrar a tota la família la carta als Reis o les necessitats que s’han detectat -respon Oriol Ripoll-, i intentar que cadascú en triï algun element”. També, defensa, “cal treballar amb l’infant perquè no només triï joguines, sinó tot el que li fa il·lusió”. Més idees: aportar calés a una causa justa comuna en comptes de regalar, intercanviar o donar joguines. O vendre’s a un euro els peluixos de quan s’era petit a benefici de La Marató de TV3!

Perquè comparteixin les joguines, donem-los exemple: “Els adults hem de fer de model i jugar amb ells. Que vegin que podem compartir i que no passa res”. Perquè les endrecin, convertim-ho en un joc més: “Podem pactar prèviament que els avisarem a una hora determinada perquè comencin a recollir. Si ho fan ràpid, la pròxima vegada, tindran més temps de joc; si no, els avisareu abans”. Cadascuna de les dues coses, alerta, “requereix temps, enfadar-se i xerrar molt”.

En resum, cinc consells, sempre segons l’expert: “Joguines variades, com si féssim un menú. La mesura justa perquè juguin amb tot. Fem rotacions de joguines perquè sempre els semblin noves. Triem-les plegats, i triar-les vol dir fer el mateix que faríem en qualsevol altra compra. Tot tipus de joc és bo en la seva mesura; cal que els adults els coneguem prèviament”.

FER VOLAR LA IMAGINACIÓ

Un pal, una pedra, cartró (una caixa, una ouera, un cilindre de paper higiènic), una garrafa d’aigua... Qualsevol objecte és bo per jugar-hi i preparar-se, així, per a la vida adulta. Per això, pot sonar marcià parlar de tendències: “Els últims anys, les famílies s’han preocupat molt del joc”, afirma Ripoll, i continua: “N’hi ha molts més de socials, per jugar plegats, jocs de taula, joguines de fusta de molta qualitat on el disseny juga un paper molt important, i, per acabar, videojocs fantàstics i molt ben fets”.

Les administracions i la societat civil s’han fet seva aquesta preocupació pel joc net (bo i just): en donen fe cites com la Festa pel Joc i el Lleure en Català, la fira Joc Joc de Tona o el Festival Dau, i campanyes com la mítica Cap nen sense joguina, de Ràdio Barcelona (Cadena SER), Els seus drets en joc, de la Creu Roja, o la recent Volem Playmobil en català, de la Plataforma per la Llengua. Igualment, l’eslògan “No som roses o blaus”, de l’Ajuntament de Barcelona, recull la lluita contra el sexisme en les joguines.

En la gestió del joc a casa dels lleidatans Joan David Porté i Maria Roca (a qui veiem en la foto), parassos dels rossíssims Gerard (sis anys) i Albert (quatre), hi mana una esfera: “La joguina més utilitzada és, sens dubte, la pilota; els agrada molt jugar a futbol, i el millor de tot és que fan esport i alliberen adrenalina, a la vegada que aprenen els valors de l’esport”. El matrimoni manté a ratlla, en canvi, les andròmines electròniques: “Procurem dosificar molt les estones de joc amb pantalles; ja sabem que creen addicció i podrien passar-hi hores atrapats. Quan fa una estona que hi juguen els proposem canviar cap a un joc més dinàmic on nosaltres també puguem participar”.

Alerta, per acabar, al mètode Porté-Roca contra l’allau de joguines regalades: “Vam decidir ara fa tres anys amb els nostres germans, que també tenen fills, que per Nadal cada nen tindria només el regal que el tió o els Reis li portessin de part dels padrins [avis]”. I? “Ens ha funcionat, ja que cada nen té la seva joguina i hi dóna valor. Quan en rebien tres o quatre, no hi donaven valor”. Vet-ho aquí.