Una família nombrosa

Marina Sancho

Segueixo aprenent... aquest cop sobre la violència

Quina setmana més dura he tingut! Vist d'una altra manera, quina setmana més intensa i rica en aprenentatges he viscut! Aquesta setmana en Daniel ha estat molt neguitós, difícil de tractar... explosiu! I no ho he sabut manegar de la millor manera en tot moment. Però n'he après i molt. Aquestes són les meves conclusions:

  • Quan un nen té comportaments inadequats, "es porta malament" és més un símptoma d'alguna mancança i malestar que no pas una actitud intencionada i del tot conscient. Així, diríem que la conducta inadequada i fins i tot la violència de les criatures és més aviat com una malaltia que ells no poden aturar, que no pas una elecció personal per fer la vida complicada als adults. Els nens petits, de 3, 4 ó 5 anys no trien com és comporten sinó que simplement exterioritzen el que hi ha al seu interior. Si estan tranquils, satisfets i sadollats d'amor, rarament expressen el contrari: negar-se a col·laborar, molestar a companys i adults, poques ganes d'aprendre i descobrir coses noves, escopir, trencar objectes...fer mal en general. Sinó que són nens sans que riuen, juguen i tenen ganes d'explorar i menjar-se el món. Per l'altra banda, si la criatura troba a faltar el que sigui a la seva vida, si pateix el mínim desequilibri, si rep qualsevol forma de violència així ho expressa: destrossa joguines, s'oposa al fluir de les activitats, crida l'atenció, no col·labora amb els altres, no s'il·lusiona pels nous projectes. D'aquesta manera, com pot ser que nosaltres, que som adults amb ple judici i intel·ligència, castiguem un comportament que l'infant no ha triat? Com podem fer-li pagar per una manera de comportar-se que és automàtica, que sorgeix de manera inconscient que no és més que un símptoma que ens alerta d'un problema més seriós?Molt sovint educadors i educadores, pares i mares actuem impunement amb les criatures, ningú supervisa ni jutja tot allò que fem i diem als infants i allà queda. No es fa justícia. És un abús de força perquè nosaltres tenim el poder i ells no tenen cap altra opció més. O si la tenen? La seva única opció quan no estan d'acord amb nosaltres és mostrar-nos la seva discrepància desobeint-nos, contradient-nos, reptant-nos i no fent-nos cas. Ells encara no tenen les eines ni el vocabulari per defensar la seva postura, per dialogar i convèncer-nos del seu punt de vista, per construir arguments sòlids per contrarestar els nostres, per utilitzar la dialèctica al seu favor. Ells només coneixen els medis físics com plorar, cridar, tirar cadires, fer cops i no fer res del que els demanem. Si volem tenir una bona relació amb un nen més val que deixem el nostre poder a un costat, baixem al seu nivell i busquem maneres comuns d'expressar-nos i entendre'ns. Per molt que no puguin parlar com nosaltres, no vol dir que puguem fer amb ells el que vulguem. D'alguna manera o altra ens mostraran el seu desacord. Hem de ser justos amb ells, respectar els seus ritmes i necessitats i no imposar-nos pel sol fet de tenir més eines i facultats. Som aquí per ajudar-los, per créixer i aprendre junts i no per fer-nos la vida difícil els uns als altres.
  • Quan una criatura "es porta malament" tendim, estem acostumats, a reprimir-la amb violència sigui del tipus que sigui: prohibint-li jugar, negant-li qualsevol privilegi, dirigint-li paraules desafortunades, privant-lo del nostre afecte, somriure i amabilitat, fent-lo seure un minut, reprimint-lo físicament, apartar-lo del grup, amenaçant-lo, etc. Tanmateix, he après tres coses relacionades amb aquest fet:

  • Quan fem servir violència cap a un infant, aquesta no queda aquí - l'infant no la pot digerir i transformar en quelcom positiu- sinó que l'ha de seguir passant. Així que la violència no es queda en el nen, sinó que necessita treure-se-la de sobre i, per això, la transmet als demés. És com una ona expansiva que no deixa de propagar-se. Vosaltres podeu somriure quan algú us acaba de cridar, renyar, reprendre o esbroncar? O us queda un sentiment molt desagradable dins el vostre cos que heu de treure d'alguna manera? Els nens no han descobert l'alquímia, la manera de transformar agressivitat en comportaments i actituds meravelloses. I vosaltres? Aleshores per què tractem els conflictes amb aquella vella recepta de l'ull per ull? Personalment, si algú em crida m'agafen ganes de plorar, de recloure'm en mi mateixa, d'apartar-me i desconfiar de la persona que em crida, apareix un ressentiment difícil de guarir i se'm rebaixen les energies per fer les coses bé. Si les represàlies em senten a mi així, quin bé fan als nens? Les criatures que modifiquen el seu comportament-de negatiu a positiu, en aquest cas- no ho fan mai com a resposta a la violència sinó per un reforç positiu, perquè han madurat,perquè han vist que es senten millor amb ells mateixos i els demés quan actuen correctament o perquè la seva mancança/conflicte en el camp que fos s'ha vist resolta.
  • No és la nostra tasca com a educadors donar, facilitar regalar sempre als infants una actitud positiva i amable? No és la nostra tasca educar-los en la bondat, l'afecte i l'estima? Si ens comparem amb un arbre, podem constatar que el pomer ofereix el seu fruit indistintament, sense mirar ni jutjar qui el cull. No hauriem de fer el mateix nosaltres amb els infants? Oferir-los una actitud agradable, de seguretat, confiança i caliu per reforçar el seu creixement i crear un ambient favorable al desenvolupament és la nostra tasca d'educadors o pares. La nostra actitud ha de ser incondicional, no ha de dependre del comportament de les criatures. Ser correcta si es porten bé. Ser agressiva quan es porten malament. Ser models d'estima i estabilitat si es comporten com a nosaltres ens agrada. Ser models de comportament desequilibrat, violència i descontrol emocional (perdre els estreps) quan no fan el que esperem d'ells. El comportament dels nens i nenes ha de modificar l'actitud educadora dels adults? Té alguna lògica que una criatura immadura que ho té tot per aprendre mani, tingui el timó, del nostre comportament i baròmetre emocional?
  • Quan castiguem o emprem violència ens violentem nosaltres, el problema ens l'enduem i el vivim en el nostre propi cos.
  • Si som conscients, com vaig comentar en l'anterior entrada, que la violència dels infants mai és gratuïta, sinó que sempre és síndrome d'alguna mancança, val més intentar suplir aquesta necessitat i resoldre el conflicte que no pas enfonsar més l'infant amb la misèria, sumant negativitat al seu malestar, afegint més violència a la seva vida. Mirant de posar una mica d'equilibri, alegria i amor a la seva personeta, perquè sigui aquest el que doni fruit i es propagui i no la ràbia fúria i el dolor.