Una família nombrosa

Marina Sancho

M'he convertit en la mare que vull ser?

Aquesta nit he sentit tossir el Roger, li he anat a portar un got d'aigua i quan he tornat al llit m'havia desvetllat. He començat a pensar en les receptes que faré per la festa d' aniversari de l'Ariadna. Rumiava com podria quedar millor el pastís de formatge, com presentar la quiche, quins motllos són més bonics, quines barreges de gustos podria fer per aconseguir el millor batut de fruita...

Aleshores l'Ariadna s'ha despertat. Tenia gana. M'he desbotonat la brusa de dormir i m'he notat un pit dur i ple. L'Ariadna s'hi ha aferrat amb tota la passió del món.

Què curiós! Mentre la meva ment anava pensant en mil possibilitats de cuinar i dissenyava la recepta perfecta, el meu cos ha produït l'aliment més nutritiu i saborós per la meva filla. M'he sentit cuinera per partida doble. Quant bonic i realitzador és poder proporcionar aliments a la meva família des de dues fonts: la biològica i la cultural.

M'agrada nodrir, proveir menjar, suport i calidesa. A vegades penso que vull i necessito dedicar-me exclusivament a aquesta tasca i així poder-ho viure de manera més slow, gaudir-ho i oferir-hi tota la meva presència. Aquest pensament m'enllaça amb la trista conclusió a que vaig arribar dilluns passat amb les criatures a l'escola. Bé, és una conclusió trista o no, no ho sé, però sí realista.

Els nens i nenes i el seu esdevenir està marcat, fortament condicionat, per la seva família, els seus pares, sobretot. És molt difícil convertir-se en quelcom gaire allunyat del que els teus progenitors són. El que els infants veuen a casa seva prepondera sobre el que aprenen a l'escola.

Em sap molt greu dir que un fill de pares delinqüents difícilment tindrà un futur brillant. Ja sé que existeix la resiliència. Tanmateix, també observo que l'exemple i la conducta dels pares estigmatitza. Si els pares criden i maltracten, els infants són violents. Si els pares no respecten els demés i el medi ambient, les criatures aprenen aquesta manera de relacionar-se amb l'entorn. Si els pares són educats i respectuosos amb els demés, la canalla acostuma a ser dolça i considerada. Si els pares són cultes i viuen passió per la literatura, els nens i nenes mostren una atracció per la cultura i els llibres voraç.

Ara us poso un exemple. El Víctor a casa seva rep violència encara que no el peguin físicament. La primera forma de violència és que no està amb els seus pares sinó que va de servei d'acollida a l'escola, de l'escola a activitats extraescolars i casals. Rep insults, no té les atencions necessàries, veu conductes indegudes del seu pare i vés a saber què més. A l'escola es mostra nerviós, agressiu, no se centra en cap activitat, disruptiu amb l'ordre de l'aula, insulta, pega, escup.

Sabeu que m'he mirat aquest cas per tots els cantons. He buscat la millor manera de relacionar-m'hi. Li he ofert afecte, comprensió i paciència. He provat les mil i una maneres de tractar-lo. Però, com vaig comentar en aquesta entrada anterior, el nen té un malestar interior, un nervi, una inquietud una mancança tan gran que res del que li faci jo pot servir-li. El que li cal és resoldre els problemes, establir connexió i saciar-se del que necessita amb els seus pares. Res del que jo li faci el pot consolar perquè l'arrel del desequilibri la té a casa. I la imperiosa necessitat d'afecte que té és matern o patern. Jo no puc substituir aquesta figura.

Jo no puc canviar el seu futur. Ni el seu destí. Perquè els nens estan programats, això ho demostren experts neuròlegs i biòlegs, per admirar, imitar i agafar com a figura d'exemple, com a autèntics Déus, els seus pares. Així que tot el que facin ells, les criatures s'esforçaran a repetir-ho fidelment. Així, doncs, què hi pinto jo en aquesta escena? De quina utilitat sóc? He de deixar la meva filla de mesos amb una cangur, el meu fill mitjà a la llar d'infants i el gran a l'escola, anar amb la llengua fora per posar-los el menjar a taula, no poder-los atendre quan em necessiten per ser en un lloc on no hi tinc res a fer?

Ja vaig comentar en l'anterior entrada que el meu temps és limitat, que he d'escollir amb consciència a què el destino i dedicar-lo a desenvolupar les tasques que més poden contribuir a millorar el món i a mi mateixa, que més coherents són amb el meu autèntic són, que realment sento que he de dur a terme.

En aquests moments sento del tot indispensable i imprescindible ser a casa per als meus fills. Oferir presència i una llar preparada per a les seves vivències, aprenentatges i desenvolupament. Tenir-ho tot a punt i no fallar-los.

Per altra banda, també sento una necessitat vital insubstituïble d'escriure i propagar tot el que penso. Difondre i expandir un nou model de vida, de fer i de pensar. Autoafirmar i compartir els meus aprenentatges i descobertes. Formar part del món mitjançant les meves paraules. Posar el meu granet de sorra en aquest infinit univers cultural que els humans hem creat per contribuir a fer, així, una ment col·lectiva més àmplia i oberta. Ensenyar al món la meva manera particular d'aproximar-me als objectes i situacions per trobar nous camins per gaudir i aprofitar aquesta meravellosa existència.