He titulat macedònia a l'article d'avui perquè els aprenentatges i experiències que he viscut aquesta setmana han estat ben heterogenis. En primer lloc, el dilluns a l'escola, al costat de la canalla de P3 vaig entendre el motiu pel qual pares, mares, educadors i mestres ens enfadem amb els infants. La raó per la qual ens sentim importunats tan sovint. Crec que és perquè tenim una imatge preconcebuda dels nens i nenes. Que esperem cert comportament per part seva. I si no compleixen les nostres expectatives, quelcom dins el nostre trencaclosques no encaixa i ens comencem a sentir incòmodes. Quan les criatures surten del trajecte que el nostre manual intern sobre el que s'ha d'esperar dels infants dicta, perdem els estreps. Penso que no som gens flexibles amb els petits, que el marge de maniobra que els donem és molt reduït i que se'ns oblida que cada nou ésser té la seva manera particular d'expressar-se, ser i fer i que ha vingut al món per innovar i no per reproduir fidelment l'ordre i la manera de fer establerta. Projectem una imatge del que esperem dels infants, que hem après del que esperaven de nosaltres quan érem petits, dels mitjans de comunicació o de la idea que ens hem fet que la canalla ha de ser. En el moment que el nen o nena surt d'aquesta imatge per mostrar-se tal com és, ens desmonta el nostre concepte d'infància i no sabem per on agafar-lo. Ens enfadem quan no fan el que esperem com: pintar per dins, estar asseguts, menjar el que els donem, jugar sols amb les seves joguines, recitar poemes, agafar bé el llapis, compartir amb els demés, somriure, fer petons, donar la mà, estar quiets, ser educats, estar en silenci, obeir les nostres ordres, fer les coses com nosaltres els diem, dormir, recollir les joguines, endreçar ... O quan fan el que no esperem d'ells: ballar, seure a sobre d'una taula, caminar descalços per casa, voler córrer nus pel jardí, cantar, embrutar-se, parlar, riure, picar dues fustes per fer soroll, mirar per la finestra quan els parlem, tafanejar calaixos, parlar amb els companys quan han d'estar en silenci, pintar-se les ungles, mullar-se a l'aixeta, tocar-ho tot, inspeccionar racons prohibits, recollir coses que es troben al carrer, experimentar els límits del seu propi cos, saltar, ... en fi expressar el seu propi ser d'una manera diferent a la qual esperaven. Des del moment que fem un "reset" i ens presentem davant els infants amb la ment oberta i buida de qualsevol idea sobre el que un nen ha de ser, ens veiem preparats per afrontar, conèixer i acceptar aquesta nova personalitat que cada personeta implica. I així podem confluir i gaudir del nostre vincle, cadascú des del punt on es troba, sense intentar canviar-nos mútuament, sinó gaudint i fent una celebració d'aquesta diferència. Dimarts vaig anar a Barcelona per participar en una tertúlia amb un líder polític català i altres persones. No exagero si us dic que aquesta experiència em va canviar la vida. Em va posicionar d'una manera diferent com a ciutadana. Em va fer transformar moltes de les generalitzacions que m'havia fet sobre política. Em va fer tocar de peus a terra i em va donar una energia brutal per: 1) fer-me sentir, 2) actuar 3) creure en la transformació que necessita la nostra societat actual 4) fer política. Sí, sí, a partir d'ara faré política. Per què , sabeu que vol dir la paraula "política"? Res més que ser ciutadà. Cada acció o omissió d'aquesta que fem és, en realitat, política. Cada compra que fem és un vot. Una aposta per una manera d'actuar o estil de vida que reafirmem. El polític amb qui em vaig trobar va deixar una frase que em va fer obrir els ulls: "Hem de deixar de ser consumidors per ser ciutadans". Quan anem a votar l'únic que fem és consumir política, tirant un paper a una urna i esperant que un altre actuï per nosaltres. Hem de ser agents actius del canvi que volem. No esperar que ens ho faci un tercer sinó ésser una personificació dels valors, propòsits, la societat que volem. Fem política quan som coherents, quan participem en allò que creem, quan transmetem als demés la manera de ser que ens convenç, quan som autèntics i no seguim la corrent sinó que ens atrevim a fer el que sentim, a contradir el que no tolerem, quan som exemples del que esperem dels altres enlloc de queixar-nos, criticar i avergonyir-nos. Deixem de banda la passivitat i posem-nos mans a l'obra per crear el món que desitgem. El canvi només pot començar per nosaltres mateixos. El poder només el pot tenir la majoria.I la majoria, amics meus, només som els ciutadans, i no els que acostumem a anomenar "polítics". Si volem realitzar els nostres somnis, cal que abandonem la mandra. És l'únic precepte. Aquest mateix dimarts vaig arribar a la conclusió que la conciliació laboral no és cosa només de les dones. És cosa tant d'homes com de dones. Sovint es complany les dones que han de treballar i combinar-se la feina amb tenir cura de la família. Avui aquest problema el tenen tant homes com dones. És igual de trist un home que ha d'estar tot el dia treballant i no li queda gairebé temps per gaudir dels seus fills com una dona que li succeeix el mateix. En canvi, sempre s'apunta a la dona com l'encarregada de pujar la família, per molt "progre" que es vulgui ser. Potser es tracta de compartir tasques enlloc de reduir la jornada de la dona perquè s'ho pugui combinar amb la cura dels infants. Reduir també la jornada de l'home perquè pugui estar a casa mentre la dona va a treballar tranquil·la. Si abans les famílies vivien amb el sou d'un sol treballador, el qual feia una jornada de 8 hores diàries. Ara hem de viure el mateixos ingressos però provinents de dos fonts de treball. És a dir, hauriem de treballar 4 hores les dones i 4 hores els homes i poder continuar vivint. No pot ser que abans una família pogués viure amb el salari que una jornada de treball de 8 hores els proporcionava i que ara se'n necessiti just el doble, dues jornades de 8 hores per no poder ni arribar a final demés. Alguna cosa falla. La família per a poder créixer, ser sana i mantenir-se necessita certes hores de dedicació. Si robem les hores, que tant homes com dones, haurien de dedicar a la família, aquesta es marceix, els fills comencen a acusar problemes i els progenitors també pateixen estrès, angoixa i descontent com a mínim. La família necessita una extensa jornada de treball per poder existir com a tal i no hi ha cap altre manera de formar una família que destinar-hi hores, hores que han de deixar de ser invertides en un altre lloc perquè no som omnipotents i no podem ser a tot arreu a l'hora. Per tant, és hora de que acceptem i tinguem en compte les hores s'han de destinar a la llar, enlloc d'obviar-les i tenir-les com ocultes. Si l'escola pública es proclama igualitària, integradora i gratuïta, hauriem de fer quelcom amb el tema de les excursions. No és acceptable que uns nens i nenes hi vagin i els altres no. Si l'escola és igual per tothom i ofereix les mateixes oportunitats a tots els infants com és que uns es poden permetre el luxe d'anar a l'Aquarium, per exemple, i els altres no? Les excursions són una activitat educativa més, de la que certs nens i nenes no poden prescindir. Hem de fer quelcom al respecte. O incloure el cost de les excursions dins de les despeses de material escolar, o fer pagar una tarifa fixa anual en concepte d'activitats extraordinàries, o subvencionar-ho o fer el que sigui. El que no és possible és que els que s'ho puguin pagar hi assisteixin i els que no s'hagin de quedar tot un dia a l'escola buida amb un mestre que simplement els vigila o a casa mirant la tele. Perquè ja sabem que les famílies amb menys recursos són sempre les que ho pateixen. I els nens i nenes no en tenen cap culpa. Tots neixen iguals i si a uns els permetem anar d'excursió i els altres no, l'únic que fem és perpetuar un sistema desigual, de classes i injust. Els nens a l'escola han de viure tots les mateixes condicions, desconnectar-los de les penúries econòmiques que es puguin estar vivint a casa seva i fer-los sentir valorats pel que són i no pel que tenen.
5 min
