Mireu que em molesta l'orgull. I segurament deu ser un mirall del meu. No ho sé. Però m'hi enganxo. Massa. I resulta, que tothom, o gairebé tothom, tenim un punt d'orgull. I no em malinterpreteu. L'orgull ens dóna força per fer coses. Ens dóna dignitat. Defensem els nostres ideals. I som capaços de tenir una sana autoestima. Però, ai! Quan l'orgull es descontrola. Quan ens enterboleix el cap... I llavors, perdem aquell punt d'humiltat que també ens és útil. No ens deixa demanar perdó. No ens deixa pensar de forma clara. Tenim la raó. Segrestats emocionalment, no som, capaços de raonar. Ni d'enraonar. L'orgull es barreja amb ira, enuig, i només cal mirar als ulls de la persona que sent aquest orgull barrejat amb l'enuig, per sentir-te Dr. Carl Lightman, i notar com la mirada se't clava als teus ulls...Un orgull que no accepta t'estimos, ni perdons, ni te'ls deixa dir ni te'ls deixa rebre. Només tens ganes d'enfadar-te més, i no reconèixer que t'has equivocat. Perquè, tothom s'equivoca. Alguna vegada. I, de vegades, no tenim raó. Aquests som el Martí i jo aquest matí. Enfadats. Orgullosos. Amb la mirada riallera del Nil, de fons, sense entendre res. I el Martí i jo mirant-nos. Enfadats. El Martí s'havia enfadat amb el Nil. El NIl amb el Martí. I per la propietat transitiva pare-fills, ens acabem enfadant el Martí i jo. I el Nil...com si res... I si hi barregem orgull...combinació explosiva. Al Martí li costa baixar del burro. Perquè no sap trobar el burro. S'embolica. I ho diu clarament: "Papa, no sé què em passa que m'embolico". Però quan li surt l'orgull, l'orgull Martinenc, s'acaba tot. Ja no s'hi pot parlar. GAME OVER. I és millor deixar passar l'estona, sense dir-li res. Que es calmi. I al cap d'una estona, màgicament, ja està. No se'n recorda. És un orgull dels d'"easy come, easy go". Però avui no teníem temps de fer això. Havia de sortir del cotxe i pujar a l'autobús per anar cap a Fonollosa. I no volia. Estava enfadat i orgullós, i no volia (podia) reconèixer l'enuig ni l'orgull. I l'he hagut d'agafar i portar-lo fins a l'autobús... I no hem tingut temps...jo l'he esperat, com cada dia, al costat de l'autobús per dir-li adéu, i marxar al costat de l'autobús com si els seguís caminant, a tots dos, però només em mirava el Nil, somrient, aliè...i el Martí, enfadat, no m'ha ni mirat. No m'ha dit res. Bé, just 5 minuts abans m'ha dit que ja no volia viure més amb mi. Coses de l'orgull. Sé que li passarà. Però a mi, m'ha fet mal. I no hem tingut temps per arreglar-ho. I avui, arribaré a casa cap a les 23 hores. I ja dormirà. I jo...entraré de puntetes a l'habitació, em posaré al seu llit, i l'abraçaré, li faré un petó i li diré que l'estimo, molt, i que encara que ell no vulgui viure amb mi i, de vegades no m'estimi, jo, l'estimaré sempre, passi el que passi, i estaré al seu costat...amb orgull, enuig i el que sigui. Té 5 anys. La Mariona i jo tenim l'obligació moral d'ensenyar-li a gestionar les emocions corectament... ...i resulta que tenim dificultats amb l'orgull...tots plegats...els uns amb els altres. Som miralls. I mestres. La Mariona, el Martí, el Nil i jo. I n'aprendrem. Llàstima que avui hem perdut una oportunitat. Ja tinc ganes d'arribar a casa a la nit i arreglar-ho. Putu orgull!
3 min
