Pedra, paper, tisora

Meritxell Almirall López

Qui ets tu?

Fa uns dies vaig assistir a una formació sobre TDHA (Trastorn de Dèficit d'Atenció i Hiperactivitat). M'agrada molt poder anar a aprendre, a escoltar, i sobretot a fer-ho amb una actitud d'escolta perquè tot i no estar d'acord al 100% en les reflexions que s'hi exposaven penso que la gràcia és precisament això. Tenir opinions diferents i poder parlar-ne és quelcom que enriqueix.

Tot i això avui m'agradaria traslladar aquí un concepte de llenguatge, que per molts pot sembla una subtilesa sense importància però que per mi si és clau per entendre quin concepte de criança i infància tenen moltes persones.

Sovint he escoltat en boca de molts "aquest nen és un TDHA, o és un dislèxic, és hiperactiu, és asperger..."

Quan ho escolto no em sona bé.

No crec que algú es defineixi per les dificultats que té i el verb ser dóna un caire totalitari a la esència de les persones.

Jo prefereixo ser curosa amb això i parlar de "aquest nen té dislèxia" per exemple. Perquè el verb tenir em permet veure més enllà de la dificultat.

En Jan és un nen, té els cabells rinxolats, li agraden els gossos, té dislèxia, té un germà petit de 3 anys, juga a bàsquet amb l'escola....

Com descrivim els altres és el reflex de com els veiem. Les persones no són la globalitat del trastorn que tenen sinó la suma de moltes i moltes característiques: algunes que valorarem més, altres que no ens agradaran tant, però cap d'elles explica per separat com és algú per complet.