La convivència, un trencaclosques

Victòria Cardona

La crítica intoxica. La lleialtat enforteix.

La crítica sí que intoxica. La lleialtat enforteix

Què hi pot haver de més gran que tenir algú amb qui t’atreveixes a parlar com amb tu mateix?”

Marc Tuli Ciceró

Un dia m’explicava un conegut que un treballador va sortir d’una reunió de feina i els altres el van començar a deixar verd. Es va aixecar de la cadira i va dir: “Si l’he d’ajudar i concretem que és que li podem dir cara a cara em quedo sinó jo plego d’aquesta reunió”. El resultat va ser que li van fer cas al meu amic i conegut i no el van mirar com si fos un extraterrestre. El van escoltar amb respecte i tots plegats van decidir com comunicar al “criticat” els fets que s’havien de revisar per millorar l’empresa.

Com aniria el món si la crítica s’expulsés dels caps de les persones? Com aniria la família si mai etiquetéssim a ningú i aviséssim dels fets reprovables o valoréssim els fets elogiables? No cal dir que molt millor. Tindríem més pau i serenitat per reflexionar i decidir com poder animar, ajudar i conviure amb més serenitat. (La crítica no és el “sentit crític”, bondatque ajuda a discernir el que és cert del que no és veritat o la justícia de la injustícia, per posar dos exemples).

Fa pocs dies vaig anar a Rac 1 al programa “Tot és possible” (us deixo l’enllaç de l’entrevista. A dalt de l'entrada del blog del programa hi trobareu"Tema del dia") amb Ester Muñoz que m’entrevistava. Els vaig comentar com n’és d’agradable saber que tenim les espatlles ben guardades amb els amics i poder sincerar-se amb confiança com es descriu a la frase de Ciceró que encapçala aquest post:

http://www.rac1.org/totespossible/blog/teixint-el-tapis-de-lamistat/

He deixat escrit en el meu títol “Teixint el tapís de l’amistat” (Editorial Meteora, 2015) aquesta reflexió que us transcric sobre “lleialtat”:

“Generalment la lleialtat sempre va acompanyada d’aquesta fidelitat que fa que en tinguem testimonis memorables però també en tenim d’altres que no s’escriuen a les biografies, que són la sal de la vida i que tenim a prop: Quants pares s’esforcen per tirar endavant una criatura amb problemes d’aprenentatge, de mobilitat o amb algun retard mental? Quants matrimonis dediquen els millors anys de la seva vida a la seva parella que ha sofert un accident que l’ha deixat dependent? Quants avis donen temps i ajuda econòmica als fills per ajudar-los a pujar els néts? Quants joves defensen el bon nom de l’amic si algú posa en dubte la seva persona? Quants d’altres no defensen amb lleialtat el bon nom del seu equip esportiu i fan els possibles per competir amb esforç i valentia per que guanyi..?”

Les crítiques sí que intoxiquen. Com pots fer-te amic d’una persona que malparla d’una altra. Cal fugir-ne per no quedar empastifat! Quedem-nos amb aquells amics que tenen empatia i que no perden el temps amb xafarderies.

Amb la crítica es pot arribar a la mentida i a la difamació. Molts recordem l’argument de la novel·la “Expiació” de Ien McEwan en el que la germana petita de Cecília s’inventa una història, portada per la gelosia, per difamar a Robbie, l’estimat de Cecilia. Bé, més que una història diu clarament una calumnia del noi, afirma que ha violat a una jove. Trenca la vida de dues persones que s’estimen i amarga a aquesta parella per tota la vida. La novel·la ha estat magistralment interpretada al cinema per Keira Knightley.

Seria ideal que els que som pares fóssim també amics a tota hora dels nostres fills per educar-los en les qualitats de l’amistat i de la sociabilitat. I, els educarem si veuen que som lleials amb els nostres amics i no surt mai de la nostra boca cap paraula de crítica.

Bon mes d’agost!!!

Crítica. Mentida. Difamació. Zoom

Crítica. Mentida. Difamació.

Crítica. Mentida. Difamació.