La convivència, un trencaclosques

Victòria Cardona

Quina sort tenir avis!

Quina sort tenir avis!

Amb els meus néts Zoom

Amb els meus néts / Victòria Cardona

El sol i el vent discutien per veure qui era el més fort.

El vent deia: veus aquell ancià abrigat amb una capa? Que t’hi jugues que li faré treure la capa més ràpid que tu?

El sol s’amagà darrere un núvol i el vent començà a bufar cada cop amb més força, fins esdevenir quasi un huracà; però, com més fort bufava, més s’abrigava l’home amb la seva capa.

Per fi el vent va encalmar-se i es declarà vençut.

Llavors va sortir el sol, i va somriure benignament sobre l’ancià. No va passar gaire temps fins que l’ancià, acalorat per la tebiesa del sol, es va llevar la capa.

El sol va demostrar llavors al vent, que la suavitat i l’amor de les abraçades són més poderosos que la fúria i la força”.

Isop (550 y 600 a. de C.)

I amb aquesta faula iniciem unes pinzellades del paper dels avis. Quina sort tenir avis!

Els avis d’avui tenen un paper rellevant en la vida de família, fins i tot es diu que si un dia es declaressin en vaga el món deixaria de funcionar. No és exagerada aquesta afirmació, ja que si fins ara els avis eren el braç que s’allargava per arribar on no podien ser-hi els pares, avui, a causa dels canvis sociològics i econòmics del país, la fecunditat decreixent i una esperança de vida en augment, han esdevingut l’eix principal de moltes famílies.

Trobem els avis a les sales d’espera dels metges, a les escoles comunicant-se amb els mestres a l’hora de recollir els néts, cuidant-los si estan malalts, fins i tot, els trobem fent la compra per la casa dels fills al mercat del barri i no cal dir que molts beneficien els seus néts, amb el contacte i la contemplació de la natura, convidant-los el cap de setmana fora de la ciutat.

I ara us explico una vivència. M’havien convidat en una escola per donar una conferència sobre El paper dels avis. Era el dia que tenien reservat per fer una trobada entre avis i néts. L’assistència va ser nombrosa i el col·loqui, al final de la meva explicació, va ser molt participatiu. Abans, els avis ja havien compartit esmorzar al menjador escolar amb els seus néts i, en acabar l’acte, en què vaig intervenir, se n’anaven a ballar sardanes plegats al pati de l’escola. Un matí bonic de celebració, gràcies a la generositat d’uns mestres que, valorant la relació d’avis i néts, dedicaven part del seu valuós temps en aquelles persones tan estimades pels seus alumnes.

Vaig quedar-me una estona parlant amb la directora de l’escola i comentant la felicitat dels avis i de les criatures, també volia elogiar-li la bona iniciativa preparada pel seu equip amb tant d’encert i il·lusió. A la sortida, vaig coincidir amb els protagonistes de la festa. I, vaig restar bocabadada: Una nena d’uns vuit anys estava abraçada a la faldilla de la seva àvia i, tot plorant, no la deixava caminar. Aquelles llàgrimes em van emocionar i em van fer reflexionar de com estimen els néts als seus avis, i els avis als seus néts.

El vincle afectiu que es crea és important, no és el mateix que s’estableix entre pares i fills, però és molt fort; qualsevol em pot donar la raó, només que observi la sortida de l’escola dels petits i vegi la naturalitat en què s’agafen de la mà, els més menuts, als avis que estan encarregats de recollir-los o vegi assegut al banc del parc l’avi acompanyant al seu nét petit que juga al sorral del parc.

Últimament es comenta com una notícia important que les abraçades, els petons o carícies guareixen. Millor..! Tots ho sabem, millor dit ja ho sabíem, com sabíem que la “falda” dels pares ens han estat un bon remei per les tristeses infantils.

El tacte és el sentit que indica més reprocitat entre les persones i, quan el gest està carregat d’afecte, es compleix la felicitat de saber- se estimat. La bona complicitat entre avis i néts sempre l’observes carregada de bondat. Si els nostres néts són uns infants ara i els hem embolcallat del bon gest no verbal, de mirades i de sentiments amables recollirem molta comprensió quan passin els anys... tot queda perquè l’etapa de la primera infància dels nens és la més important de totes.

Per amor, els avis, són capaços de fer coses extraordinàries, com aquell qui no fa res i caldrà tenir en compte que a certa edat – tot i la seva experiència – els hi costarà molt recuperar- se del seu esforç físic. Avui es parla molt des del punt de vista mèdic de la "síndrome de l’àvia esclava". L’àvia que només procura pels fills, que no s’atreveix a dir que està esgotada per l’excés de responsabilitats en que es troba immersa, i que no es queixa perquè té por de no ser útil o de perdre les visites dels néts. Per tant, els pares joves, que necessiten de l’ àvia, han d’ estar atents a les seves necessitats afectives i físiques de l’ àvia que li costa dir “No puc més” i agrair-li el que fa per ells.

És un privilegi tenir avis que s’emocionen amb els néts i saben passar hores amb ells omplint-los de petons i abraçades. Demostren - com fa el sol al vent en la faula d'Isop - que l'escalfor de l'amor és la més forta de totes.