Criatures 24/05/2014

Un pilar que perdurarà tota la vida

L’alimentació en el primer any

Paloma Arenós
4 min

L’alimentació d’un fill, especialment si és un nadó de menys d’un any, preocupa i molt als pares. Quan la criatura arriba als sis mesos de vida -i en molts casos, tot just als quatre-, els pares queden atabalats amb les indicacions, grams, preses, mesures, ingredients i maneres de preparar-los que els donen els metges i les infermeres per encarar l’alimentació complementària. El percentil (corba de creixement i augment de pes) n’angoixa més d’un, i el dubte de si s’ha de forçar el nen a menjar plana entre moltes famílies. “Encara hi ha molts professionals de la pediatria que organitzen i ordenen la incorporació de l’alimentació complementària dels nadons, a partir dels sis mesos, sense tenir en compte les necessitats reals de cada nen. Es fa de manera sistemàtica, basant-se en estadístiques antigues i mitjanes de percentils que ja no tenen sentit”, afirma l’escriptor i dietista-nutricionista Julio Basulto, autor del llibre Se me hace bola.

Per tant, reflexiona Basulto, s’ha d’oferir una alimentació complementària progressiva i personalitzada, adaptada a cada criatura “i mai obligar ni forçar a menjar: cada nen ja sap quina gana té i què necessita menjar”. “Els nens tenen una alimentació erràtica i impredictible, segons conclouen diversos estudis científics”, explica Basulto. Els aliments d’aquest primer any de vida i l’oferta i la tria progressiva seran un pilar per a tota la vida.

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), la lactància -preferiblement materna- ha de ser exclusiva el primer mig any de vida i, després, durarà segons decideixin mare i fill. “La llet materna té tot el que li cal a la criatura i s’adapta al seu creixement. Dia a dia es descobreixen beneficis per a la salut del nadó i de la mare. Alletem perquè som mamífers, perquè les nostres cries, tot i néixer a terme, són immadures i els cal la llet materna, que és un líquid dissenyat per aconseguir el seu òptim desenvolupament”, detalla l’assessora en lactància i amb la certificació internacional IBCLC, Alba Padró.

La nutricionista i naturòpata alemanya Dorte Froreich afirma: “Som mamífers i, segons l’evolució del nostre sistema digestiu i de les dents, els nadons haurien de prendre llet materna fins als 2,5 anys de manera habitual, i podrien seguir sempre que la criatura i la mare ho vulguin. La introducció de l’alimentació complementària -on la llet continua sent la base- cal fer-la tenint en compte tres paràmetres: el nen ja s’asseu, té dents i mostra interès per tastar altres menjars. “Això sol coincidir a partir dels 6 mesos”.

El nen ja menja sol

La llet és, doncs, el principal aliment fins a l’any. Si és materna, a demanda o un mínim de 5 o 6 preses (es pot fer un banc de llet al congelador, si la mare treballa), i si és de fórmula n’ha de prendre un mínim de 500 ml diaris. Els professionals de la pediatria han insistit durant moltes dècades que als infants se’ls havia d’introduir l’alimentació complementària seguint un calendari concret: fruita bullida i aixafada, verdura bullida (principalment suau, com patata, pastanaga o carbassó...) i ben triturada, farinetes de cereals sense gluten als vuit mesos, carn (pollastre o vedella) i, entre els 9 i 12 mesos, peix blanc i la clara bullida de l’ou. I que l’adult li doni a la criatura amb cullereta o biberó. Però cada vegada són més les veus de professionals autoritzats, com el pediatre Carlos González o Gill Rapley i Tracey Murkett, autores del llibre El niño ya come solo, o el citat Basulto, que defensen que quan el nen s’asseu, coordina els moviments d’ulls-mà-boca i mostra interès pels aliments, està preparat per menjar pel seu compte aliments sòlids. Amb les genives té prou força per anar desfent-lo. “Sempre que parlem d’aliments elaborats per a la seva deglució i correcta manipulació, com ara bastonets d’uns cinc centímetres de llargada de fruita natural (poma, pera...) o verdura cuita tallada (patata, mongeta, pastanaga...), trossets de pollastre, etc.

Prendrem de referència la mida del puny del bebè i, per tant, no prepararem àpats diminuts, ja que el nen no podria agafar-lo. Si té forma de bastó, amb nansa, com una branqueta de bròquil, millor”, detalla Eloísa López, assessora en lactància materna i autora del blog Una maternidad diferente, amb milers de seguidors. López té clar que el nen pot menjar sol, “però mai ha d’estar sol, sinó acompanyat d’un adult que respecti la seva tria”: “Si es permet que els bebès s’alimentin per ells mateixos, solen acceptar una àmplia varietat de menjars, ja que se centren en altres aspectes a més del gust. També perceben la textura, el color, la mida i la forma”. Afegeix que “si els deixem refusar qualsevol aliment que sembli que no els agrada, contribuïm que en el futur segueixin disposats a acceptar nous aliments”.

No s’ofegarà?

Molts pares es preocupen per la possibilitat de l’ofegament si els nens mengen autònomament. “Hi ha indicis que fan pensar que si els bebès controlen el que es posen a la boca tenen menys risc d’ennuegar-se que si són alimentats amb cullera. Això és perquè els nadons no són capaços de moure intencionadament el menjar fins a la gola fins després d’haver desenvolupat l’habilitat de mastegar. I no tenen aquesta habilitat fins que no són capaços d’agafar objectes molt petits”, matisa López.

Per la seva banda, la gastroenteròloga i especialista en nutrició infantil de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell Pilar Gallarte aposta pel sentit comú a l’hora de nodrir els nens: “Quan són nadons s’ha de respectar el seu desenvolupament psicomotriu i començar a donar els triturats a partir dels sis mesos, que és quan poden deglutir i introduir aliments gradualment. Se’ls ha de permetre que els agafin sols i que s’embrutin menjant. Recomano que s’asseguin a taula amb la família a partir de l’any. A ningú li agrada que el lliguin per menjar i l’estiguin tota l’estona observant-lo”.

I continua explicant que “funciona molt posar un plat amb tres macarrons o quatre cigrons i dir-los que mengin el que vulguin: segur que en demanen més”. Recomana que els pares planifiquin un menú variat i equilibrat per a tota la setmana i que “no vagin canviant i cuinant en funció de l’humor de la criatura”. No es tracta de forçar que mengin però sí de suggerir i intentar que tastin nous aliments, conclou Gallarte.

stats