Sovint els claustres llegeixen un article o un llibre que els serveix de base per reflexionar i debatre sobre un tema educatiu rellevant. En la majoria d'ocasions es tracta d'una lectura centrada en qüestions didàctiques. Això està molt bé, però no oblidem que la literatura de ficció també és una via de coneixement. Seguir les peripècies d'alguns personatges és una manera excel·lent de treure la pols a les grans seguretats. Trobem que convé diversificar les fonts que ajuden a iniciar el debat pedagògic. És a dir, que si el comentari sobre novel·les o pel·lícules acostuma a ser tema de passadissos i no de claustre, es pot fer un tomb i proposar una reflexió conjunta sobre aquests objectes culturals. Es tractaria d'orientar aquest debat de manera relaxada, sense pressupòsits previs, deixant-se anar, confiats en el valor de la paraula dita, que és una potència cultural de primer ordre que sempre s'ha de cultivar.
Aquests dies tenim l'ocasió d'anar a veure dues pel·lícules que contenen molts elements per anar donant voltes al que vol dir educar. La primera és El profesor Lazhar , de Philippe Falardeau, que s'inicia amb un fet traumàtic. Un immigrant algerià apareix després d'aquest fet i se situa, amb el seu bagatge personal, davant dels alumnes, del centre i de les famílies: ell aporta una nova manera d'entendre les coses que pot ajudar a tothom a conviure amb el drama. La segona pel·lícula és Els nens salvatges , de Patricia Ferreira. En aquesta pel·lícula podem veure com els adolescents van construint aquesta etapa tan intensa de la vida i el paper destacat que tenen en aquest procés les seves famílies i els seus professors.
Les dues pel·lícules són magnífics punts de partida per a un debat sobre què vol dir educar en un món complex, un món en què hem de saber observar i escoltar abans de convertir en estereotips termes com família desestructurada o fracàs escolar .
