"Molts pares fan d'avis"

No hem tingut cap problema amb cap dels dos. Ni un. Zero. El gran, de ben petit ja deia que volia ser inventor. Ara estudia enginyeria industrial. Mai no ens ha causat problemes. Tot el contrari. Sempre ha tingut notes magnífiques. A tots dos els interessa el tema tecnològic. El petit també és bo amb les lletres. És el típic nen de qui els professors diuen que podria donar més de si. L'entenc perfectament, jo feia el mateix.

M'ho pintes tot molt bé.

És supertranquil. És igual que aquell acudit de l'Eugenio. "Escolti, vostè com és que ha viscut més de cent anys?" "Doncs no discutint amb ningú". "Home, no serà pas per això". "Bé, doncs no serà per això". T'explicaré una cosa del gran.

Endavant.

Vam anar a viure a Rubí però no els volíem canviar d'escola. Quan jo podia, el duia a classe, però altres cops era impossible. Així doncs, fixa't si era responsable que ens vam trobar que, amb només vuit anys, el gran ja pujava sol als Ferrocarrils Catalans per anar a l'escola a Barcelona. Va ser el primer nen de la seva classe que va tenir mòbil perquè, si es trobava en algun problema, ens pogués avisar.

Amb només vuit anys?

De fet, hi ha altres nens que viatgen sols. Recordo un dia que el vam anar a buscar a l'estació de Rubí i no va arribar. El vam trucar al mòbil i no contestava. El cor ens va fer un salt. Estàvem acollonits. Mitja hora després va aparèixer amb el tren següent. Havia perdut el tren de costum i s'havia quedat sense bateria.

Quina creus que és la clau de l'èxit?

No ho sé, però crec que cal educar-los sobretot quan són petits. El gran encara duia bolquers i la dona algun cop li havia picat el cul. Sense fer-li mal, esclar. Però el nen ja veia que el que feia no estava bé. Ara vas pel carrer i veus molts pares que més que de pares sembla que facin d'avis. El nen es porta malament i li riuen totes les gràcies.

Quin era l'ambient a casa, quan eres petit?

Uf! Érem nou germans, cinc nois i quatre noies. I força seguits. Jo sóc el quart. Vivíem en un pis de lloguer a prop de la plaça Lesseps. Allò era un campi qui pugui. En canvi, la meva dona es va educar en una casa amb dues filles. El seu model familiar és diferent. Ella tenia les coses molt clares. No sé a casa teva, però qui realment porta les regnes és la dona. No ens enganyem. Era així abans i ara ho continua sent. Aquesta manera de portar els fills que ha funcionat tan bé és tot mèrit de la meva dona. Jo de vegades crido, m'esvero.

No en fas cap pinta.

I la dona i els fills se'm queden mirant i passen olímpicament. Tot plegat és foc d'encenalls. Ara bé, amb qui es confessen ells és amb la mare, no amb mi. I ja m'agradaria. Potser encara no me'ls he guanyat.

I a què esperes?

I un xaval de vint anys, com te'l guanyes? Qui sap, si li agradessin els esports o si volgués ser periodista, se sentiria atret per la meva feina. Però no és el cas.

I ells, com veuen el seu futur?

El gran es mira les coses amb molta tranquil·litat. Veu que les empreses van a buscar enginyers a la universitat. Jo m'estic mentalitzant per si se'n va a treballar a l'estranger. Millor a Europa, però també podria marxar a Austràlia. Ara té una web per vendre preservatius.

Preservatius?

El negoci consisteix a vendre'ls més barats que les farmàcies. Ell els compra a l'engròs per internet i els va venent a la universitat o allà on sigui. Així es treu quatre duros per a la benzina de la moto. L'altre dia em deia tot preocupat que havia trobat una altra pàgina web que els venia més barats que ell. A la seva mare i a mi ens els regala.