Som pares. I ara, què?

Molts pares agrairien tenir a mà una guia que donés resposta a cadascun dels dubtes que sorgeixen durant la paternitat, i que la seva sola lectura donés com a fruit nens feliços i plens. Malauradament, no existeixen els manuals que donin respostes úniques i eficaces al 100%. Cada infant és un món i cada pare ha de trobar la manera d’educar-lo en funció de la personalitat del nen i, també, de la seva. El que sí que hi ha són eines que ajuden els pares en la difícil tasca d’educar els fills, pautes que han de tenir en compte en l’educació dels infants independentment de les característiques dels nens i de les seves pròpies.

Les ha reunides totes el professor de primària i director de l’Escola de Pares amb Talent, Óscar González, a 365 propuestas para educar (Amat Editorial, 2015), un llibre que repassa les diferents etapes d’un infant, des dels primers dies de vida fins a l’adolescència. Ho fa a través de les frases d’educadors, psicòlegs i pensadors com Javier Urra, Daniel Goleman, Ken Robinson o Albert Einsten. Com si fossin píndoles -una per a cada dia de l’any- busquen fer reflexionar pares i professors sobre la importància de l’educació i sobre la necessitat de desenvolupar la creativitat, les intel·ligències múltiples, les emocions o els valors dels nens. De totes aquestes eines ens en parla González personalment i les que considera imprescindibles, com si es tractés d’un recordatori, les reuneix al final del llibre.

Educar amb l’exemple

¿Una de les més importants? L’exemple. Segons aquest autor, els pares són miralls en els quals es miren els seus fills, que aprenen dels seus actes i no del que els diuen. Per aquest motiu és tan important que els progenitors actuïn de manera coherent amb la seva manera de pensar i d’actuar. Perquè, tal com explica l’autor de llibres com Familia y Escuela. Escuela y Familia i El cambio educativo, amb els valors i les emocions passa com amb les coses més bàsiques: si vols que els teus fills llegeixin, has de llegir tu; si vols que tinguin conductes saludables, n’has de tenir tu; si vols que els teus fills siguin justos, solidaris i crítics, has de ser-ho tu també. “Tot el que fem i el que diem influeix de manera directa o indirecta en l’educació dels nostres fills”, comenta.

I si l’exemple és fonamental en l’educació dels nens, la comunicació encara més. Com a pares, explica González, hem de comunicar amb les paraules i amb les emocions i, sobretot, hem de fer-ho des dels primers dies de vida del nadó, encara que no sàpiga parlar i no entengui el que li diem. No hem d’esperar que els nostres fills siguin adolescents per crear aquests llaços de comunicació o per ensenyar-los a gestionar les seves emocions, perquè llavors, segons l’autor, serà massa tard. Tampoc cal deixar passar el temps a l’hora de parlar amb la nostra parella i marcar la línia a seguir en l’educació dels nens. Així evitarem incoherències i complicacions futures.

Ho diu González i hi dóna suport el psicòleg infantil-juvenil Alberto Soler Sarrió, per a qui l’educació del nen comença fins i tot abans de néixer, quan els pares decideixen amb qui es quedarà després de la baixa maternal, si anirà a l’escola bressol o no.

Però aquesta no és l’única cosa en la qual el psicòleg valencià i González coincideixen. També ho fan en la importància que els pares donin exemple als seus fills amb les seves accions, i Soler planteja, en aquest sentit, un exercici als progenitors: imaginar quina persona volen tenir com a fill, quins valors desitgen que tingui, com volen que es relacioni amb la resta. Una vegada perfilat, l’han de prendre com a exemple i actuar de manera coherent amb aquesta manera de ser: és a dir, s’han de convertir en el tipus de persona que volen que sigui el seu fill.

“Un dels principals punts de partida és que tu t’has d’assemblar a la persona a qui t’agradaria que el teu fill s’assemblés. Ell aprèn del que tu fas, del que tu ets. Si vols que el teu fill porti una vida sana, porta tu una vida sana. Si tu vols que el teu fill parli bé, parla-li bé”, argumenta Soler des de la seva consulta a València.

També introdueix dos nous conceptes a la llista de pautes educatives iniciada per Óscar González: l’observació i l’escolta. Perquè, tal com explica el psicòleg valencià, els nens són nens però, sobretot, són persones, i com a persones tenen uns gustos i habilitats concrets i és necessari estar-ne pendents. “Cal escoltar menys les nostres frustracions i les projeccions que tenim sobre el nen i observar-lo, escoltar-lo i mirar de posar els mitjans perquè es desenvolupi”, explica Soler, que recorda que l’experiència, el coneixement i el sentit comú dels pares seran els que determinaran la viabilitat dels desitjos infantils. En posa un exemple: “Si el nen vol menjar únicament llaminadures, els pares li diran: «Ho sento, aquí et poso un límit perquè, per molt feliç que a tu et faci menjar llaminadures i per molt que et frustri la verdura, has de menjar verdures»”.

Observar i escoltar

De la necessitat que els progenitors observin els seus fills i els escoltin també en parla la psicòloga infantil-juvenil d’APAI Psicólogos Ana Borja. Per a Borja, tant una acció com l’altra són fonamentals en cada etapa evolutiva del menor. Quan és més petit i no sap expressar els seus sentiments amb paraules, per relacionar la seva conducta amb les seves emocions, per identificar-les i posar-los nom. Quan és més gran i comença a conversar i treure teories, per desenvolupar la seva capacitat d’argumentació i raciocini, per fomentar l’empatia amb els altres i posar-se al seu lloc i per treure conclusions per si sols. I és que, segons Borja, si no escoltem els nens de manera activa, si no valorem les seves opinions i els imposem les nostres, els estem negant la possibilitat de desenvolupar un pensament crític, de decidir en funció de les conseqüències dels seus actes.

“És millor adoptar un paper neutre, de preguntar i descobrir amb ells, que fer-los la descoberta, perquè si tu els dónes les conclusions ells no fan el trajecte”, comenta Borja, que, de cara a l’adolescència, recomana als pares no emetre judicis de valor i canviar el xip. En una etapa en la qual les discussions creixen i el diàleg es redueix, l’important és fer-los saber les coses bones que tenen, encara que sigui amb missatges a la nevera o via WhatsApp.

I aquesta no és l’única recomanació que fa l’especialista en psicologia infantil i juvenil d’APAI Psicólogos. Comunicar-se amb els nostres fills, diu, és fonamental. Conèixer-los i acceptar-los tal com són també, per descomptat. Però ensenyar-los a identificar i gestionar les seves emocions és primordial. Fer-ho des de ben petitons, molt abans que comencin a parlar i els puguin posar nom, i prenent els nostres sentiments i emocions com a punt de referència. Això estaria molt relacionat amb donar exemple, servir de mirall als més petits però tenint en compte la part emocional.

“Relacionar-se amb els altres, gestionar les seves emocions respecte als altres... Tot això ho aprenen de nosaltres. Fan el que veuen i no el que senten dir. Un exemple típic és la mare o el pare dient histèrics al fill o filla que estigui tranquil, quan ells no ho estan”, explica aquesta professional, que, des de fa un any i dins d’APAI Psicólogos, imparteix el taller Educant en la tribu, sis sessions que busquen oferir de manera pràctica a pares i avis les pautes necessàries per educar els nens durant els primers 6 anys de vida.