Una epidèmia de 'parassos'

MadridEn una entrevista recent, el psicòleg Màximo Peña, autor de Paternidad aquí y ahora (Arpa), m'explicava que actualment tenim una epidèmia d'homes que són lloats perquè cuiden les seves criatures. Ja no parlem si afegim a la gesta tasques domèstiques i organitzatives. "El que per a elles és el normal, si ho fem nosaltres és extraordinari", deia. Tinc una amiga que sempre es queixa que les cures només importin quan són ells qui les exerceixen, i vaja si té raó, perquè sembla que hem començat a parlar de la seva importància justament quan ells s'han anat incorporant, amb comptagotes, al tràfec quotidià que imposa cuidar d'altres. Potser es pot viure sense cuidar d'algú, encara que sigui d'una mateixa?, em pregunto.

A Chica, 1983 (Gatopardo), Linn Ullmann escriu sobre el seu pare: "Començo la meva jornada d'escriptura estenent el llençol i la funda de l'edredó acabat de rentar de les portes del pis de Torshov i penso en el meu pare, que clarament era un gegant de l'art. El meu pare mai hauria començat el dia rentant i plegant llençols. Mai se li hauria ocorregut començar la seva jornada de treball estenent llençols humits, i no hauria permès que ningú els pengés de les portes. Ni tan sols voldria haver vist un llençol humit". Per a aquella generació, la dels nostres pares, netejar el vàter, acompanyar una nit de vòmits infantil o pensar tan sols a rentar uns llençols eren, probablement, per a la majoria, assumptes que no els pertanyien. No em crec que avui hàgim avançat tant que hàgim superat aquella desconnexió masculina. Malgrat una implicació i conscienciació més grans, malgrat una paternitat més conscient, les dinàmiques socials i polítiques al voltant de les cures i la logística que comporta fer funcionar la vida giren entorn de l'externalització.

Escoles infantils, horaris ampliats, extraescolars, dones en situacions precàries que netegen les cases d'eterns aspirants a classe mitjana, empreses de menjar a domicili, plats preparats... Quants estan disposats a tacar-se de fang? A vegades sospito que la proliferació de tanta ajuda externa no és més que una forma elegant de dir: si no ho heu de fer vosaltres, ho encarregarem a altres persones. Bàsicament, fugir d'estudi. O, més enllà: ho encarregarem a altres persones per no discutir qui fa què. Després està la qüestió socioeconòmica, que molts cops passa desapercebuda. Segons un article publicat el 2022 a la Revista Española de Sociología sobre la implicació del pare en les tasques domèstiques i en la cura de les criatures, partint d'una anàlisi del discurs de la infància, en les llars amb més recursos econòmics i laborals els pares participen més que en les llars més precàries. No obstant això, en indagar una mica més van comprovar que, inclús en aquestes llars, sempre hi ha activitats que no assumeixen. A més, en totes les llars, independentment de l'estatus, els nens i les nenes manifestaven desigualtats en l'assumpció de les tasques domèstiques.

Això sí que seria extraordinari

En el tel de tendresa que recobreix aquell pare col·laboratiu i atent, també denominat paràs, hi ha un trencament que ens deixa veure, si volem, les tasques que es deixen de fer i les que s'externalitzen, però no hi ha ni rastre de les exigències que sí que carreguen les mares pel fet de ser mares. Tampoc les culpes; ni les assumides ni les dipositades en nosaltres. No crec que sigui casualitat que el llistat de responsabilitats que s'atribueixen a les mares sigui molt més extens que el que imaginem per als pares.

Em deia Máximo Peña també que està bé que proliferin els parassos, que es multipliquin, perquè si cada cop més homes assumeixen les seves responsabilitats, arribarà un moment en què no farà falta anomenar-los parassos, ja que llavors haurem assolit una igualtat real en matèria de cures. Potser serà cert això, que arribarà el dia en què deixem de sorprendre'ns que hi hagi homes cuidadors. D'aquells que no fugen d'estudi. Això sí que seria extraordinari.