“Ser pare és anar resolent”

Ja fa vint dies que van néixer i m’han passat volant. És molt desconcertant. De fet, quan surto al carrer veig que la vida segueix, malgrat que encara no la pots fer com abans. Sents una mena de felicitat, com si t’haguessis xutat alegria. L’altre dia era al súper i estava cantant. Em deia: “Per què estàs cantant, si tens pressa?” Quan et neixen dos fills tens la sensació que el món val molt la pena. Et dius coses com que a partir d’ara ho faràs tot més a poc a poc. També m’estic tornant una espècie de paisatgista.

Ara m’he perdut.

Penso molt en paisatges, en aquells que voldré mostrar als meus fills quan vagin creixent. És tot molt estrany.

Ja ho veig.

Vaig tant de cul que no m’adono gaire del que passa. Cada tres hores tenim biberó i tres hores passen volant.

¿Hi havies reflexionat, sobre això de ser pare?

I tant que hi penses. Jo reflexionava sobre l’acceptació de sant Josep, com va acceptar un fill que es va trobar fet. I crec que tots els pares ens sentim més o menys així, perquè un dia ens trobem amb els fills fets. Ens els trobem de sobte. Estava pensant a fer-ne un poema, però no he tingut temps. De fet, per més que pensis en la paternitat al llarg dels nou mesos, sempre acabes capficat en coses accessòries, en temes pràctics. El cotxet i coses així. Ser pare és anar resolent sobre la marxa coses en què no havies pensat.

Què més t’ha passat?

Per celebrar que tinc els nens vaig buscar i resulta que hi ha un vi del Priorat que es diu Pedralets. Em va fer gràcia i en vaig comprar un munt d’ampolles i, carai, està molt bé, és potent. Quan algú ve de visita li faig beure vi.

Més coses.

Mira, encara no es comuniquen gaire entre ells. No sé si hi veuen gaire o si hi senten bé. Es toquen, això sí, i l’altre dia vaig entendre què volia dir literalment parar-li els peus a algú. El Fèlix anava fent puntades a l’altre, que, com podia, intentava parar-li els peus.

Quines pors has sentit?

Al començament vestir-los em feia por. No sabia com fer encabir aquells bracets tan delicats dins les mànigues. Pensava que si els forçava una mica es podien trencar. Ara ja hi tinc més pràctica.

Més patiments absurds.

M’he sentit culpable perquè la setmana passada em vaig constipar i els hi vaig passar. Pensava que per culpa meva tindrien mocs i no respirarien bé, i això potser faria que no els arribés oxigen a una part del cervell i qui sap si no podrien fer alguna mena de creixement. Però el pediatre em va dir que no, que tot era normal. Quina ximpleria, oi?

Explica’m coses que t’hagin sorprès.

Quan t’ho pares a pensar descobreixes que el cos humà està molt ben parit. Observo els meus fills i veig que, tot i ser tan petits, ja ho tenen tot. Tot a la seva mida. Cinc dits a cada mà. Cinc més a cada peu. I penses, carai, com m’ho he currat, tot i que, ben mirat, només vaig venir a fer una correguda. Però la veritat és que els fills ens solen quedar la mar de macos.

Sí, tu.

Em va impressionar veure que un dels nens s’assemblava molt a mi. Veure’t emmirallat impressiona. Penses: “Farà com jo?” Fer-se aquestes preguntes és absurd però ser pare és intentar entendre coses quan no hi ha gran cosa a entendre. Et fas preguntes com si els duràs a classe de música de ben petits. Escolta, ara que hi penso, jo al diari ARA hi feia un sonet cada dia, quan va començar.

I has fet cap poema pensant en els fills?

Si és presa amb constància / la llet en pols / ajudarà a molts / a fer créixer la distància / que va del colze / fins al dit polze / durant la infància.