EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Nàpols

A casa meva s’ajunten dues conjuntures difícils d’esquivar. Per una banda, tinc un nen que cada mes i mig té una setmana de vacances. Per l’altra, tinc una dona amb una necessitat indomable de conèixer món. La intersecció d’aquestes dues forces imparables és que cada dos per tres estic agafant un avió low cost amb destinació a alguna ciutat que de manera inversemblant encara no hem visitat.

Aquesta setmana passada, per unanimitat, vam decidir que aniríem a Nàpols. No us penseu, no passa gaire sovint que tots tres vulguem anar al mateix lloc, de fet no passa gairebé mai, perquè, normalment, quan un vol visitar ciutats imperials, l’altra vol espais de natura i el tercer preferiria quedar-se a casa i conquerir Europa de manera virtual des del seu ordinador. Però Nàpols semblava tenir una cosa bonica per a cadascú: un clima benigne per als meus ossos rovellats, un plat de pasta fins dalt per al petit de la casa i un nou pretext per tombar i ser feliç per a aquest culet de mal seient amb qui comparteixo la vida.

Ara, acabats de tornar, només puc dir-vos que Nàpols ha superat totes les nostres expectatives. Amb això vull dir que sí, que el clima ha sigut benèvol i assolellat, que la massa de les pizzes és esponjosa com els núvols de primavera i que els spaghetti alle vongole són el més semblant a una droga afrodisíaca. Però hi ha molt, moltíssim més. Hi ha pobles costeruts plens de viles blanques que pengen entre els arbres amb sostres rodons, vestigis de l’Imperi Romà congelats de lava i un volcà imperial que ho domina tot.

Però si voleu gaudir d’aquesta ciutat de mil esglésies us recomano que sortiu al carrer i us deixeu empassar per la vitalitat dels napolitans, la seva gestualitat inversemblant, aquestes mans que no paren i ho expliquen tot, les motos que t’esquiven a l’últim segon, les llambordes i els mercats, l’alegria amb què subverteixen qualsevol norma de circulació a cop de botzina, els seus rostres d’ulls vius i arrugues cuinades a foc lent.

Algú va dir que un infant és una injecció de vida. Que curiós, doncs, que aquesta ciutat tan vella, bruta i masegada sigui el més semblant a tenir un marrec a les mans. Feu-me un favor, aneu a Nàpols alguna vegada. Ah, i quan torneu, un últim consell: no us peseu a cap bàscula en deu o dotze dies. No val la pena.