09/05/2020

Delators

2 min

“Fa més de mitja hora que xerren. Cal?” La frase il·lustra una foto feta amb el mòbil des d’una finestra anònima. Es poden veure dues persones, una senyora gran i una de bastant més jove, a una distància de més de tres metres l’una de l’altra i conversant de manera animada. Tot i la glopada d’indignació que noto que em va pujant i que sé per experiència que acabarà fent-me dir el que no toca, noto que una de les dues persones de la foto m’és força familiar. Hi acosto la meva vista cansada i me n’adono que sí, i tant que la conec, és la meva cunyada.

No trigo ni deus segons a trucar-li: “Anna, ja has vist que surts al Facebook?” Em diu que ja ho sap i m’explica la trobada. “Estava repartint el correu com cada dia, no me’n toca una altra si vull arribar a final de mes. Quan ja estava a punt d’acabar la feina m’he trobat la veïna que venia de comprar. L’he saludada i ella ha aprofitat l’avinentesa per explicar-me la seva situació, la sensació d’ofec emocional a casa, com enyora els petons dels seus nets, el neguit d’un confinament tan salvatge, la por de no poder sortir més al carrer. Jo feia tard i volia arribar a casa, havia estat un dia dur i carregat de feina, però la pobra dona tenia ganes de xerrar. Viu sola i sé que no deu tenir gaires oportunitats de fer-la petar amb ningú. Quan m’ha acomiadat m’ha donat les gràcies per la conversa, i m’ha dit que l’havia fet molt feliç”.

Què ens està passant a tots plegats? Sembla que aquesta sobredosi intravenal de pandèmia ens hagi transformat en poc més que delators de finestres, balconazis de pa sucat amb oli, d’aquells que es prenen el confinament com un mantra, com l’única solució inqüestionable a tots els problemes del món, arribant fins i tot a demonitzar el caos comprensible del primer dia dels nens al carrer, després de quaranta-cinc dies anxovats a casa. Potser que ens calmem una mica, que mirem d’empatitzar amb la realitat dels altres i que deixem de fiscalitzar l’actitud dels més febles.

Posats a ventilar la nostra frustració per tot el que vivim, potser estaria bé canalitzar-la cap a aquest sistema sanitari destrossat a consciència, aquests recursos insuficients, la improvisació institucional i aquesta cultura de la por com a coartada per amagar un afany de control desmesurat. I estimem-nos una mica més, coi, que això va per llarg.

stats