Els solitaris del pati

Els trenta minuts del pati donen per a moltes reflexions. Porto anys fent guàrdies durant aquesta estona que serveix, bàsicament, perquè els nostres alumnes s’esbargeixin i aguantin les sis hores que els fem estar a les aules. La sensació sempre és la d’obrir una olla de pressió, només superada per l’últim dia de classe abans d’unes vacances.

Cada institut té les seves normes, però la voluntat és que ningú prengui mal. Tot i així, n’he vist uns quants que han acabat malament, amb caigudes, esgarrapades i ferides lletges. En bona part depèn de com els tinguis entretinguts. En molts centres s’organitzen lligues de pati, ja siguin de futbol o bàsquet, encara que mantenir-les tot el curs és difícil perquè se’n cansen. En altres centres es prohibeixen expressament les pilotes per no molestar la resta que no volen jugar, i per incentivar altres activitats que no siguin l’omnipresent futbol.

Així doncs, he vist milers de persecucions, empentes, llançaments de boles de paper d’alumini i d’entrepans sencers, crits, rialles, baralles i, fins i tot, alumnes que simplement parlen entre ells mentre esmorzen. També n’hi ha que estudien a la desesperada abans d’un examen, encara que si poden prefereixen anar a la biblioteca. Potser no són majoria, però de nois i noies que es prenen amb relativa calma l’estona del pati també n’hi ha. Normalment s’identifiquen entre ells i fan pinya, en un racó discret, tranquil i, si pot ser, assolellat del pati. Són alumnes que no acostumen a tenir problemes d’actitud.

També n’hi ha alguns, molt pocs, que sempre van sols. Només sols. A vegades perquè no volen relacionar-se expressament amb ningú, d’altres perquè no són acceptats per cap grup. Són sacs de problemes. Quan els veig em desperten una tristor molt profunda. A vegades m’hi acosto i els dono una mica de conversa, però no són de gaires paraules, i saps que corres el risc que se t’enganxin com una paparra per sempre més. Si ho intentes evitar és perquè saps que és contraproduent i, a ulls dels altres, segueixen sent uns marginats. Els solitaris del pati existeixen, tot i que semblen invisibles. Jo els observo en la distància, i els veig com miren el terra, juguen amb les fulles dels arbres i esperen que el timbre els alliberi d’aquella estona incòmoda. A vegades penso que el pati també l’hauríem d’avaluar.