Ser una mare ‘cutre’ encara costa molt
El 26 de maig va fer deu anys de la publicació del primer article de la pitjor mare del món al portal Criatures, comandat per l’estimat i enyorat Carles Capdevila i l’Eva Piquer (aquí hi vaig aterrar el 2011). Aquell 26 de maig del 2010 va ser la primera vegada que vaig sortir de l’armari per afirmar que ser una mare cutre costava. I encara és així, malgrat que ha passat el temps i els tres menors d’edat a càrrec (MEC) s’han convertit en dos majors d’edat i només un menor.
Ser una mare (i un pare) cutre encara costa, perquè ara existeix Instagram i els progenitors i les progenitores no deixen de publicar fotos mostrant els seus MEC menjant sushi d’escalivada, llegint Zygmunt Bauman a cinquè de primària o ensenyant la reproducció del Parc Güell amb taps de suro que ha elaborat tota la família durant el confinament, en feliç harmonia. Són fotografies amb el filtre MP (mentida podrida) i ja anuncio que després d’un breu entrenament en DFMP (desactivació fàcil de mentides podrides) és fàcil detectar-lo.
Però, malgrat l’entrenament en DFMP, malgrat creuar-me amb aquella progenitora glamurosa de l’Instagram i comprovar que a la vida real du unes ulleres que arriben fins al nucli de la Terra, ella va i m’etziba a quina escola innovadora duré els meus MEC. Perquè ara toca ser avançat en innovació. Que no dic que no, que no dic que no. Però la pressió és extrema i quan he fet preguntes per investigar, per saber i per qüestionar, he rebut dards en forma de mirada d’assassina en sèrie.
Ser una progenitora cutre, que vint anys després de començar a procrear encara compra cereals ensucrats per a dos dels MEC resistents a la vida sana, també em situa a la llista negra dels progenitors del meu barri. I del món.
Però el pitjor de tot és que la LPE, la Lliga del Perfeccionisme Extrem, campa per tot arreu i amb una fúria incontrolable. De vegades ve disfressada de maternitats i paternitats naturalstalqual, d’altres d’exigència acadèmica estil nordsudcoreana, d’altres de semenfotisme i d’altres de la síndrome de l’entrenador de futbol (jo en sé més que els professionals).
El cas és que deu anys després d’aquella estrena, el lema -“la perfecció mata i l’humor salva vides”-és més necessari que mai. Per això al juliol hi haurà sorpresa: llibre en castellà i corda per estona.
