Doncs sí, estic perdut!

Tinc moltes qualitats (no em mireu així: ara que no tinc àvies, m’ho he de recordar jo!), però també defectes, o discapacitats, o diversitats funcionals (perdoneu: no sé ben bé com n’he de dir). N’hi ha una en concret que jo anomeno discapacitat orientativa, o percepció extraviada de recorreguts, desplaçaments, ubicacions i territoris, o sigui, amb sigles: PERDUT.

És així: sempre he sigut molt negat per orientar-me en l’espai, i molt dolent per a la geografia. Tinc molta memòria, i soc capaç de recordar el cinema on vaig veure La espía que me amó l’any 1977, quan tenia 11 anys (al Palacio Balañá de Barcelona), però soc totalment incapaç de recordar l’itinerari per anar en cotxe de Cànoves a Granollers passant per Corró d’Amunt (tot i haver-lo fet uns quants cops). Soc un cas: quan surto del metro estic desorientat com si uns segrestadors m’haguessin alliberat allà mateix i m’acabessin de treure la caputxa del cap. Penso: “Allà on he d’anar ha de ser en aquella direcció”. I no. Mai.

Quan demano indicacions i em diuen “no té pèrdua” em posaria a plorar, i quan una conversa deriva a debatre quina és la millor opció per arribar a… passant per… i esquivant el peatge de… em posaria a cridar. Però no ho faig: somric i moc el cap amunt i avall, com si estigués entenent-ho tot, i després busco l’adreça a Google i la introdueixo al GPS del cotxe. El GPS m’ha salvat la vida. La laboral, segur. Ara rai, que faig les xerrades des de casa (i la sala de casa encara sé trobar-la sense mapes), però quan em desplaçava per tot Catalunya dia sí dia també…

No penseu que no he intentat superar-ho (i alguna coseta ha millorat, sí), però és que estic convençut que hi ha alguna zona del meu cervell que deu estar plana quan hauria d’estar arrugada, o a l’inrevés. Però la gent no s’ho creu. Fins que no hi hagi un famós amb discapacitat orientativa que surti de l’armari, ho hauré de seguir patint en silenci, com les hemorroides.

No sempre tinc coses a dir, però això sí que us ho diré: quan el vostre fill o el vostre alumne no se’n surti mai (però mai!) amb aquella assignatura, amb aquell tema… no doneu per descomptat que no s’esforça prou i que “podria fer més”. Sigueu pacients i comprensius: potser té una dificultat seriosa, autèntica i necessita molt la vostra ajuda perquè està… perdut!