Tots dos

M’agrada veure’ls quan no saben que els estic mirant. Com quan pujo a fer-los el petó de bona nit i me’ls trobo tots dos al llit, capbussats cadascú en el seu llibre, amb aquella manera idèntica que tenen de resseguir les línies, absolutament aliens a l’espia badoc que els observa des de darrere la porta. Saber que quan sigui l’hora de tancar els llums i dormir, ell s’abraçarà a ella i ella farà veure que no sap que l’hauria d’enviar al seu llit i l’abraçarà ben fort. O els dies en què em llevo més tard que ells, és a dir gairebé sempre, i contemplo la mecànica de l’esmorzar, com van i venen de la cuina al menjador, esquivant-se l’un a l’altre com si fossin dos cambrers d’un restaurant de luxe, amb les lleganyes als ulls i la son encara a les orelles, parant la taula plegats i parlant dels plans del dia amb la boca plena de cereals i torrades amb mantega.

M’agrada veure com es complementen, com es calmen, com s’entenen sense dir-se res. Com ella s’enfada amb ell per ser tan desastre i desendreçat com el seu pare i ell li diu “Tens raó, mama” i al mateix temps, d’amagat, em fa l’ullet de manera còmplice. Com ell s’enfada amb ella per fer-lo anar a dutxar després de sopar perquè no ha volgut fer-ho al matí, que era quan tocava. M’encisen les reconciliacions instantànies d’ella, com passa del “ja està bé” a l’“ai, que rebonic ets!” en un instant, com s’abracen i s’emmirallen amb els ulls, el mateix gest, els mateixos nervis, el mateix geni, la mateixa sensibilitat.

M’agrada ser espectador fugaç d’aquestes estones que passen sols, encara que sigui només per uns segons, abans d’envair el seu univers amb el meu caos, les meves bromes sense gràcia i la meva empanada mental. Com es miren entre ells quan en dic una de les meves, amb aquell posat que conec tan bé d’“aquest papa no té remei”. O sentir-los remugar quan em deixo una aixeta oberta, quan aparello malament els mitjons, quan em renyen si m’enxampen amb un cigarret pensant-me que estic sol i no em veuen o quan se’n riuen de les meves migdiades eternes d’avi.

I més que cap altre moment, m’agrada quan els sento arribar de fer un encàrrec, fent-se confidències de mare i fill, aquelles que només coneixen ells. Aquell moment en què els veig acostar-se a casa des de la finestra de la cuina, agafats de la cintura, com dos nòvios, amb aquell posat que em conec de memòria.