10/03/2018

El caragolet

2 min

Hi ha gent que fa molta ràbia. Tertulians omnipresents o veïns xafarders, gent que tan bon punt apareixen a la pantalla o a la botiga on comprem la verdura ecològica ens provoquen una reacció química, una espècie de rebuig emocional que fa que canviem de canal o de botiga. Jo, per si ho voleu saber, sempre els desitjo la maledicció més cruel: “Tant de bo et toqui una mudança!” Sí, ja sé que pensareu que hi ha coses pitjors, però això és perquè no n’heu fet cap últimament. Creieu-me, no hi ha res pitjor que buidar casa teva de totes les andròmines que has amuntegat durant anys i panys. Treballs de 3r de BUP, figuretes del viatge a Egipte, texans rentats a la pedra de quan feies tres talles menys. Cada calaix que obres et fa pensar en un tal Diògenes i en una síndrome que pel que es veu té molt a veure amb tu.

Ara bé, el drama de la mudança encara pot pujar un esglaó d’intensitat; només cal que tinguis canalla a casa. Sembla mentida les coses que guardem dels nostres fills: dibuixos indesxifrables, tricicles rovellats, disfresses de tortuga, orinalets... Per no parlar del vessant més gore que representen melics o dents de llet embolcallades en cotó fluix. Sé de què parlo. L’altre dia vaig haver de buidar una capsa d’engrunes que havia encolomat a un bon amic. Com que em va agafar en un dia especialment zen ho vaig llençar tot a les escombraries. Sols vaig dubtar amb una cosa: el caragolet. I és que el caragolet va ser el company de llit del meu nen durant més de vuit anys, sempre junts, sempre aferrats, sempre vigilant els seus somnis. Us ben asseguro que si no hagués estat tan brut, tan estripat i tan rònec l’hagués guardat. I també us asseguro que si hagués sabut la reacció del meu nen quan li vaig donar la notícia potser m’ho hauria repensat. “Com?! Que has llençat el meu caragolet?! Però com ho has pogut fer sense consultar-m’ho primer?!”

Que bonic, vaig pensar. Encara s’estima el seu caragolet; no em digueu que no és entendridor. “Em sap greu, fill meu”, vaig dir-li tot emocionat. “Més me’n sap a mi”, va ser la seva resposta. “Dins el caragolet, amagat sota la cremallera, hi tenia amagats cinquanta euros que vaig arreplegar dels versets de Nadal!” I de sobte, en un instant, tota la màgia es va evaporar.

stats