HORMONES, GUIX, ETC.

Un record de pissarres polsoses

S’acaba el curs i hi ha alumnes que se’n van. Què els quedarà del que han viscut a classe, pels corredors o al menjador? El que han après de veritat els quedarà potser per sempre. El que només han memoritzat per passar un examen s’esborrarà com una pissarra. I el que han viscut, fins i tot el que ara pot ser un mal record, anirà canviant amb el temps i acabarà sent, probablement, un record entranyable. De l’experiència al centre què en recordaran? ¿Ho veuran com una cosa antiga, amb la pàtina polsosa que tenen els records escolars de la meva generació? A l’escola només érem nois, i a les aules hi teníem creus i retrats d’un dictador, rebíem bufetades, apreníem a escriure amb tremp i tinta xinesa i les classes eren en castellà.

Una de les grans diferències era la relació amb els professors, tan distant -parlo del batxillerat, no de primària-, i amb un estrany equilibri entre el respecte a l’autoritat i la burla més cruel. Molts professors tenien un malnom, i gairebé sempre d’una creativitat espontània i tan inexplicable com la de l’origen dels acudits. La Foca era el malnom d’una professora malhumorada, de cap petit i cos voluminós. Amb el nom de Pussi -o Puci, com a derivat de puça- vam batejar un professor menut i neguitós, de tarannà violent, i el Xèrif era el jardiner, que caminava amb les cames obertes i els braços separats, com si estigués a punt de treure les pistoles. No sé si ara els alumnes ens respecten més, o és que són menys creatius, però els malnoms han desaparegut.

Se m’acuden, en canvi, moltes coses que no han canviat, com les pissarres i els guixos -per bé que en algunes aules tinguin pissarres de plàstic per a retoladors-, els llibres de paper i els pupitres amb els seients de dos en dos. Què se’ls haurà fet antic, en el record, d’aquí quaranta anys? És possible que, des d’un món de robots o hologrames en lloc de professors, amb pantalles de realitat augmentada o amb implants cerebrals per gaudir de connexió permanent dels circuits neuronals a la xarxa, vegin com una cosa primitiva els professors de veritat i les nostres aules. Espero que aleshores no vegin amb enyor que les classes de la seva època fossin en català, que encara s’estudiés una mica de literatura i d’història, que ningú no discutís l’educació en la igualtat de gènere, o que ningú no els renyés per fer-se un petó als passadissos.