EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Un taxista kurd

By the way, where are you from? ” Sempre acabo fent aquesta pregunta. La dona i el nen ja en fan broma i tot: “Papa, encara no li has preguntat d’on és al taxista?” M’és ben igual, la meva curiositat és més forta que el meu sentit del ridícul. A més, sempre que la faig m’emporto una lliçó gratis d’humanitat. I és que, per norma general, els taxistes que em traginen acostumen a ser homes de pell fosca, gent que ve de països llunyans que no he visitat mai i dels quals m’interessa tot.

L’altre dia, per exemple, com que anava sol i no havia de patir la conya dels meus, vaig fer la pregunta tot just pujar al vehicle. La resposta del conductor em va deixar bocabadat. Era kurd i de seguida que va saber d’on era jo un somriure li va il·luminar la cara. “Home, un català. Potser no ho saps, però tu i jo som germans. El teu país i el meu lluiten pel reconeixement, el respecte i la dignitat davant un món que mira cap a un altre costat”. Vaig quedar parat. El seu coneixement sobre la realitat política catalana era increïble. “Potser sí que tenim vides paral·leles”, vaig pensar mentre escoltava la seva visió descreguda sobre la solidaritat europea.

Però llavors em va parlar del seu periple fins a arribar al taxi blanc llampant que ara conduïa. El viatge nocturn de Turquia a Grècia en un vaixell atrotinat on s’apilaven cinquanta cossos morts de fred i por. O el viatge a Itàlia dins el compartiment secret d’un camió, tancats durant divuit hores, sense llum ni espai per moure’s. Com van haver de picar les parets metàl·liques perquè la set i la calor els estava ofegant; com el conductor, emprenyat per la rebel·lió, els va deixar al mig del bosc sense aigua i sense sostre. O els divuit intents fallits fins a poder entrar al Regne Unit des de Calais. I mentre m’explicava tot això, amb aquell somriure, com si fos una novel·la d’aventures, em vaig adonar que no érem pas germans. Que probablement en els mateixos dies que ell, amb només disset anys, trigava tres mesos a trobar un país d’acollida, jo agafava un avió a Luton i m’hi plantava en dues hores sense cap problema. I em van venir ganes de plorar de ràbia. Però no ho vaig fer, perquè les ganes de viure i el tarannà vital d’aquest taxista kurd m’acabaven de guanyar per sempre més.