“Quina llàstima, perquè tenies una vagina perfecta per parir”

BarcelonaFa només sis mesos que soc mare. Encara estic en pràctiques. Escric aquestes línies durant l’insomni que em provoca la primera febrada del meu fill, que respira profundament sobre el meu pit. He sigut mare amb 37 anys. Segons un metge encantador que vaig tenir el plaer de conèixer en un CAP de Cantàbria aquest estiu, “Massa gran per ser mare”. Vaig decidir que volia ser mare després d’haver-me passat la vida estudiant i treballant, i al cap de poc em vaig quedar en estat de manera natural. Molt afortunada. Vaig passar les 40 setmanes d’embaràs plàcidament i patint pel covid i pel moment del part. Ara he entès que el part no és el final, sinó només el principi de tot.

És l’experiència més primitiva, animal i salvatge que he viscut mai, en la qual et sents extremadament poderosa per ser capaç de portar un ésser viu a aquest món. El meu part va ser ràpid per ser la primera vegada: 7 hores. Fins al dia abans de parir vaig estar fent exercici físic, Kegel, massatges perineals, cuidant-me… volia evitar una episiotomia. De manera potser premonitòria vaig decorar l’habitació del meu fill amb un coet i estels. Dilatada totalment, el nen no acabava de baixar pel canal del part. La llevadora no parava de repetir-me: “Ve mirant les estrelles”. Em va venir a la ment la imatge de la decoració de l’habitació. El Nico venia de cap, però mirant cap amunt, i no el podien girar. Al final, van fer servir fòrceps per col·locar-lo. Dues ginecòlogues atenien el meu part a la Maternitat. Una d’elles em va dir, mentre l’altra em cosia: “Quina llàstima, perquè tenies una vagina perfecta per parir”. No ho vaig acabar d’entendre fins a aquella mateixa nit, quan em vaig llevar del llit i no vaig ser a temps d’arribar al bany. La incontinència urinària encara m’acompanya avui, mig any més tard.

El postpart és duríssim, i això que tinc un nen fort i sa. Soc molt afortunada, però és com una bufetada amb la mà oberta. Ho havia llegit en algun llibre i ho havia escoltat a altres mares i sempre pensava: “Que exagerades!” Vull aprofitar aquesta tribuna per demanar perdó a totes les mares que vaig jutjar abans de ser-ho jo. Una de les moltes lliçons que m’ha ensenyat la maternitat és que cadascú fa el que pot i tot és vàlid, si l’objectiu és el benestar de la criatura i de la mare.

Abans de parir, jo era una dona forta i independent. Havia arribat a anar tota sola un dia i mig a l’Índia, o a Hong Kong, a fer una conferència i tornava (molt sostenible des del punt de vista ambiental), però els primers dies després de parir no m’atrevia ni a agafar l’autobús sola amb el meu fill i mentre m’aguantava les llàgrimes i l’orina estrenyent fort les cames pensava: “Què he fet? De debò que jo volia això?” Doncs sí, sens dubte, és el millor que he fet i faré mai. A veure si baixa la febre…