¿Ser progenitora compensa?
S’acosta el sorteig que fa l’ONCE pel Dia de la Mare i escolto per la ràdio la campanya que fan per promocionar-lo, on es pregunta en clau humorística si ser progenitora compensa. Sempre em fa riure aquesta campanya. Però aquest any em fa pensar especialment.
Compensa? Ser progenitora compensa? Fa poc m’he assabentat d’una informació que m’ha descol·locat i que, fins i tot, m’ha arribat a ferir. Una informació sobre la meva relació amb els majors i els menor d’edat a càrrec (MEC), com jo la veia i com ells la veuen. Per sort la ferida ha durat poc. No tinc ganes de patir, ja. No amago la porqueria, ni la nego, tan sols la deixo anar. I funciona, i en fer-ho em sento més lleugera. Més feliç.
Això no treu que hi pensi. Que des de l’alegria de mirar-m’ho tot amb calma, hi pensi sense els prejudicis del políticament correcte, del que hauria de ser, del suposat mandat biològic d’entrega total de la progenitora envers els cadells. I us he de dir que, segons com, ser progenitora, especialment progenitora i no progenitor, no compensa. Fas el doble i reps el mateix. Fes-te fotre.
I de tothom és conegut que els nostres descendents, i nosaltres mateixos quan hem exercit de descendents, moltes vegades són i hem estat uns desagraïts. De vegades això passa i es corregeix. Però de vegades no. De la mateixa manera que de progenitores i progenitors n’hi ha d’oblidables, de descendents també. Si parlem des de la incorrecció política i l’honestedat, la cosa és així. Ara bé, per sort aquest no és el meu cas i els MEC tenen atacs de desagraïment, només faltaria, són imperfectes com la seva progenitora, però se’ls passa.
De totes maneres la campanya de l’ONCE i la vida familiar em fa pensar en per què faig el que faig. Per què vaig decidir ser progenitora. I per què actuo com actuo. Per què dono, per què estimo, per què soc com soc. I la resposta és molt clara: per decisió pròpia. Per voluntat. Perquè em dona la santíssima i real gana. I aquesta és la meva motivació principal. ¿Que seria bonic i recontrafantàstic rebre dels altres en la mateixa proporció que dones? Sí, però la cosa no va així. Jo em dono alegria a mi mateixa vivint com visc. Sent la progenitora que soc. La dona que soc. I això, això sí que compensa. Això em compensa avui, m’ha compensat sempre i em compensarà demà.