La professionalització de la parentalitat
Des de fa un cert temps, probablement amb la millor de les intencions, s’ha generalitzat la idea que és molt difícil exercir de pare i mare, sobretot entre el col·lectiu social que té més formació. Un missatge poc present en altres grups o a l’època dels nostres avis i àvies, cosa que no vol dir que ho facin o ho fessin malament.
Aquest missatge és compartit i promogut pels mitjans de comunicació i alguns professionals més o menys vinculats a l’educació. Tenen en comú la visió que la canalla és complicada i difícil de guiar, cosa que genera inseguretat i un augment de la indefensió parental.
Les repercussions d'aquesta idea preconcebuda són clares i ja entra en l’imaginari col·lectiu la tendència a creure que gairebé cal ser professionals per educar i poder prendre decisions en situacions lògiques. I ha anat creixent l'interès per tenir llibres i fer tallers amb professionals que donen recomanacions (no sempre en el mateix sentit). Buscar coneixements sempre és interessant, però ser pare i mare no requereix coneixements científics que poden ser interessants per als professionals i que, en molts casos, són totalment innecessaris per donar respostes al dia a dia familiar. Per tant, tampoc calen píndoles de coneixements que poden fer més complexes aquestes respostes quotidianes. No cal saber neurociència, psicologia, psiquiatria, metodologia didàctica i un llarg etcètera. Són coneixements que corresponen a cada un dels contextos professionals vinculats amb la canalla, però pares i mares no els han de conèixer. No hi ha la formació bàsica necessària per assumir tants coneixements i cal no oblidar que la funció parental no és un objectiu professional, sinó educar per a la vida.
El risc de tot plegat és que augmenti la desconfiança de les famílies amb els professionals que cuiden les criatures en cadascuna de les etapes, tot pensant que amb aquests mínims coneixements, poc elaborats, ja en tenen prou per qüestionar i incidir en les decisions dels professionals i de les institucions educatives. Potser el que cal recuperar és la confiança en els professionals. Prou complexa és la gestió dels coneixements i dels equips professionals per haver de bregar amb famílies professionalitzades, perquè això només genera més dispersió i dificultats. I pensem que, amb aquest desig de tenir sabers professionals, també projectem en els infants i adolescents un cert desconcert i una imatge adulta poc adequada.
