El problema no és l’adolescència
Els adolescents són persones abans que adolescents i convé mirar-los i tractar-los com a persones. Fa tres anys vaig escriure una columna aquí mateix titulada: “Abans de res, persones”. Ho recalco sovint perquè moltes vegades en parlem com si els faltés un bull i actuem com si la nostra missió fos convertir-los en persones, quan resulta que ja ho són. Ens hi referim com si fossin bitxos raros, i el cert és que ens hi assemblem molt més del que ens pensem. I és curiós, però sempre que parlo o escric sobre adolescents m’adono que la majoria de coses que els passen ens passen també a les persones adultes. I la majoria de recomanacions per entendre’ns, comprendre’ns i relacionar-nos millor serveixen també per a les relacions adultes.
Les diferències principals entre joves i adults són fruit de trobar-nos en etapes psicoevolutives diferents, se centren bàsicament en el diferent funcionament i maduresa del cervell i tenen més a veure amb qüestions de forma que de fons. Diferim en determinades actituds i plantejaments vitals, però de semblances n’hi ha moltes més.
Les regles d’or per a una bona comunicació amb adolescents són igualment indispensables per a una bona comunicació adulta. El tacte i la consideració necessaris fan falta amb qualsevol persona de qualsevol edat. Els temes que els interessen són els grans temes de la vida, els que interessen a la majoria d’éssers humans. Les seves pors, inquietuds, il·lusions i necessitats essencials són pràcticament les mateixes que les nostres. Temen, com nosaltres, no ser prou capaços o prou vàlids, no ser reconeguts, valorats o estimats, ser abandonats o deixats de banda. Desitgen, com nosaltres, poder ser ells mateixos, experimentar sensacions i emocions noves, viure plenament i amb intensitat.
Llavors, si el que batega en el seu interior són els grans temes humans, si les seves pors i els seus somnis són les nostres mateixes pors i somnis, i nosaltres no sabem veure’ls, ni connectar-hi, ni empatitzar-hi, aleshores el problema potser no el tenen ells sinó nosaltres.
Potser el que passa és que estem desconnectats dels adolescents perquè ho estem de nosaltres, del nostre interior, del més purament i profundament humà. De la vida mateixa. Si fos realment així, ¿no trobeu que el que seria terrible no seria l’adolescència sinó l’adultesa?
