EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Ulleres

No hi ha res que agermani més que l’astigmatisme, la miopia o la vista cansada. Per això, si algun dia em fessin dir una frase per a la posteritat, diria que la humanitat es divideix entre els que porten ulleres i els que no.

Tenir un estri metàl·lic arrepenjat damunt el nas a temps complert és d’aquelles coses que et marquen el caràcter. Per què? Poso alguns exemples. Com quan et despertes al matí, per exemple, i amb la mà dreta les cerques de manera destralera damunt la tauleta de nit, i fas caure el despertador, els llibres i els mocadors fets servir. Quan t’hi asseus a sobre i les has d’aferrar amb una mica de cel·lo, sembles un oficinista de la postguerra, i quan surts de l’aigua a la platja, incapaç de saber on para la tovallola, estàs disposat a anar a buscar al socorrista perquè t’ajudi a trobar-la, si no fos perquè primer hauries de distingir entre la boira dels teus ulls on collons és el socorrista en qüestió.

Jo també soc del club de les ulleres. M’hi vaig incorporar tard, cert, amb els trenta ja tocats, però un cop ho vaig fer m’hi vaig abocar amb tota la passió i la intensitat que em caracteritzen. En aquests vint anys de miopia i astigmatisme n’he trencat més de deu i n’he perdut gairebé el doble. Com més cares, mes ràpid les he perdudes: en busos, poliklins, cementiris, poliesportius, ascensors i cases alienes. També les he retrobat quan ja havia perdut tota l’esperança de fer-ho, i als llocs més insospitats: al congelador, al cubell de deixalles orgàniques o dins un mitjó desaparellat.

El meu nen, amb aquesta tendència cada vegada més accentuada i preocupant que té d’assemblar-se a son pare, també porta ulleres, potser no tan tortes com jo, però igual de brutes. És de la família, vaja. Fa una setmana em va demanar fer-se lents de contacte. Em va fotre un rotllo sobre que les ulleres el feien suar, però jo sé que ho va fer pel mateix motiu que jo, per presumit. Som així, els Gavaldà, ens pensem que sense ulleres fem cara d’interessants. He de reconèixer que va aprendre el mecanisme de posar-se-les amb més facilitat que jo, res de renegar, posar-se-les al revés o oblidar-se de treure-se-les a l’hora de dormir. No sé, a veure quan li dura la fal·lera. Coneixent-lo com el conec, d’aquí tres dies se’n cansarà, com em va passar a mi, i quan li pregunti el motiu em dirà alguna cosa semblant a: “Total, papa, pel que s’ha de veure...”