LA PITJOR MARE DEL MÓN

El petit encant de la infantesa

Ho vaig tornar a fer. Vaig tornar a enganxar-me als vídeos de quan els majors i el menor d’edat a càrrec (MEC) eren petits. Aquest cop ja no vaig preguntar-me com m’ho podia fer per suportar aquella bogeria psicotròpica. He assumit que mai ho sabré del cert, tot i que crec que el secret no està en cap mutació genètica misteriosa produïda durant el moment del part, sinó en el petit detall que tenia gairebé vint anys menys... caguntot.

M’hi vaig tornar a quedar enganxada perquè són molt divertits. Moltíssim. En un pla seqüència de minuts s’hi veu el MEC número 2 divertint-se al pati de casa amb l’única ajuda d’una cadira. L’escena faria tornar verd d’enveja el mateix Tortell Poltrona per les possibilitats còmiques que el MEC, d’un any i mig només, era capaç de trobar a una única cadira. Després se’l veu amagant-se entre les plantes (ara sé el perquè de la mala salut que tenien llavors), i un minut més tard es produeix un tall i apareix dins de casa, saltironant sobre el sofà, estirant els cables del telèfon (ara sé el perquè del mal senyal que patíem llavors). I per si no n’hi hagués prou, un segon més tard el tenim grimpant i reptant per la taula de vidre del menjador mentre es fa una mascareta facial amb una presa de xocolata (ara sé per què no hi havia manera humana de tenir-la neta de ditades i petjades i de restes biològiques inidentificables).

Mentrestant, la MEC número 1 intenta robar-li el pla giravoltant com una baldufa i cantant mentre mira fixament a càmera, amb un saber estar que ja avançava el seu futur de DJ. I al final tots dos formen una pilota humana sobre el sofà que el deixa en un estat lamentable (d’això sí que n’era conscient, descansi en pau, sofà lamentable).

I de sobte me’n vaig adonar. M’estava petant de riure de la mateixa manera que ara em peto de riure amb els petits MEC aliens. Un riure relaxat, còmplice amb els MEC, que, tanmateix, envia una onada de solidaritat als progenitors, però riure al capdavall. Un riure que prové de l’alegria de no haver d’assumir ja la cura d’uns MEC tan petits. Sona fatal, és cert, però és així.

Mai entendré la gent que no li troba la gràcia al fet que els MEC es facin grans. I sí, el dia que ja no visquin amb mi potser m’enfonso de tristesa. Però crec que no serà el cas. I, si no, ja m’organitzaré sessions de visionat de vídeos.