Parlem de la guerra
A la xarxa hi ha força articles que aconsellen sobre com parlar de la guerra a les nostres criatures. Són consells raonables, amb la intenció d'alleujar l'angoixa que puguin patir els més petits. Amb els grans, la cosa es complica. Hi ha qui diu que convé dir als nois qui són els bons i qui són els dolents. Potser sí que els pares tenim dret a fer saber als nostres fills quina és la nostra opció, i assenyalar la nostra preferència pels uns o els altres en cas de conflicte, de la mateixa manera que molts pares ho fan amb els equips de futbol. Vull dir, amb la mateixa frivolitat.
En el cas del futbol, la preferència és fruit d'una creença. No té res a veure amb la raó. En el cas de les guerres es pot raonar la preferència: qui ataca la població civil, qui vol eliminar les diferències ètniques o culturals, qui vol sotmetre els ciutadans, qui limita la llibertat, etc. Però si no fem aquesta anàlisi amb deteniment, acabarem decidint frívolament.
Quan era professor de secundària vaig tenir alumnes que es formaven per ingressar a la Guàrdia Civil. Arran del Procés vaig tenir molt clar que no havia de dir res que pogués resultar ofensiu per a uns alumnes que tenen tot el dret a escollir lliurement el seu ofici. Fins aleshores no se m'havia acudit que el discurs d'un professor no s'ha de veure afectat pel fet que tingui alumnes d'extrema dreta o d'esquerres, que vulguin ser de la Guàrdia Civil o que vulguin fer la revolució. Ha de ser prou obert perquè, sense faltar al que creiem que és la veritat, no desautoritzi l'opinió dels altres. També vaig tenir alumnes d'origen rus, i ucraïnesos russòfons, i tots ells eren simpatitzants del govern de Putin. Si encara els tingués, m'estaria de parlar de bons i dolents. Es pot parlar dels conflictes sense caure en aquesta simplificació. Si l'apliquéssim a la Segona Guerra, Alemanya i el Japó serien els dolents i els EUA, la Xina i l'URSS els bons? Un nord-americà diria el mateix? I França, seria mig bona i mig dolenta? Ja simplifiquen prou la tele i la premsa. El cinema i la literatura, tant o més que el periodisme, ens han mostrat el sofriment que provoquen les guerres, tant dels bons com dels dolents. Si volem parlar de la guerra amb preadolescents i adolescents, més val que anem per aquí. A la política i a les idees, ja hi arribaran ells pel seu compte. Parlem de fets. De soldats que van al front perquè els hi obliguen. De famílies que ho perden tot i de governs dolents més que de països dolents.
