Operació Barba-rossa

Fins fa quatre dies triar un regal de Reis per al meu fill era la tasca més senzilla de tot l’any. No s’havia acabat el mes de novembre i ja havia omplert sis planes de la seva llibreta amb totes les joguines que necessitava de manera desesperada. Ara no, amigues i amics. Ara el nen de les llistes eternes és un adolescent amb tots els ets i uts i, per tant, no sap què coi vol, ni per al dia de Reis ni, de fet, per a la vida en general. El motiu és ben obvi: tot el que necessita per ser feliç ho troba obrint el mòbil o surfejant a l’ordinador. I així el tenim, tot el sant dia escarxofat al sofà, aïllat del món com un zombi informàtic.

Després de pensar-ho molt, la meva dona i jo vam decidir comprar-li un joc de taula. Ens van parlar d’una botiga de Girona especialitzada en el tema i amb un cop de cotxe ens hi vam plantar. Només vam necessitar cinc minuts per adonar-nos que els temps havien canviat. Oblideu-vos del Cluedo, del Trivial i del Pictionary. Els jocs d’ara són una cosa molt diferent, han de competir amb la sofisticació de les videoconsoles i les PlayStations tridimensionals. Potser per això cada cop que preguntàvem per la mecànica d’algun joc, les instruccions eren més enrevessades que les clàusules d’un contracte de telefonia mòbil. Quan portàvem cinc minuts d’explicació ja ens havíem perdut del tot.

Al final vam trobar-ne un que, com a mínim, no semblava demanar un postgrau a Harvard per desxifar-lo. Es diu De Barbarossa a Berlín i reprodueix de manera fidel la batalla entre russos i alemanys que va canviar el curs de la Segona Guerra Mundial.

Avui ja farà cinc dies que l’hi vam regalar. Cinc llargs dies des que vam decidir fer la primera partida i encara no l’hem acabat. Porto una barba rossa de sis dies, la meva dona menja sola i jo ja no recordo l’últim cop que vaig sortir de casa. Això sí, hem aconseguit que el nen deixi de mirar el mòbil de manera compulsiva. Només hi ha un problema. Algú hauria de distreure’l un moment per poder-li robar el mòbil, trucar al 112 i explicar-los que porto tretze hores encerclat als afores de Minsk, incapaç d’entendre per què no puc moure la fitxa cap endavant i amb unes ganes boges d’anar al lavabo abans no em rebenti la bufeta. Hola? ¿Hi ha algú que em pugui ajudar?