L’amnèsia i la festa infantil
Arribo a casa i la trobo en silenci. Només hi ha el menor d’edat a càrrec (MEC) número 3 veient anime a l’ordinador. I la major d’edat a càrrec (MEC) número 1, assecant-se els cabells. I la rentadora està en marxa. Així i tot, la qualitat del silenci em sembla espectacular perquè vinc d’una festa infantil amb tres nens de quatre anys, una de dos i una d’un any.
Ho admeto, no estava preparada. Quan la Fanni em va convidar a la festa del Seydou vaig acceptar feliç de la vida. El Seydou em té el cor robat i he anat cap a casa seva amb un llibre, unes construccions i tres quilos d’amnèsia. L’amnèsia s’ha esfumat als dos segons quan he entrat al pis i m’he trobat el Seydou provant de no topar amb la bici nova contra la paret, i uns minuts més tard, quan els adults han hagut d’intervenir perquè tres dels nens ploraven a raig per culpa de la disputa per la propietat privada d’uns trens de fusta.
La Fanni m’ha servit una copa de vi i jo he jugat amb les criatures a fer que els ninos dinosaure ballessin hip-hop. He de reconèixer que per un moment he gaudit com gaudia amb els meus MEC amb jocs tant o més absurds. Fins que m’ha començat a fer mal el sacre i m’he hagut d’aixecar de terra. M’he servit una mica més de vi i he sentit com els progenitors parlaven de com els petits MEC es rapinyaven els vehicles els uns als altres a la placeta quan un d’ells es despistava. I què us he de dir, m’ha fet mandra semblar una progenitora batalletes i he afegit una mica més de vi a la copa.
Llavors el Sey-dou ha demanat que volia la cançó de feliç aniversari, i ja de passada bufar el pastís. L’hem pujat dalt d’una cadira. Evidentment, els altres petits convidats no entenien que el protagonisme era del Seydou i ens ha calgut expulsar-los del costat de la cadira per por que fossin ells els qui apaguessin les espelmes. “Quin estrès”, m’he dit. I he afegit un dit més a la copa de vi. El Seydou ha escoltat el “Moltes felicitats” amb cara d’estoic fins que a la meitat s’ha passat al corrent filosòfic de l’acció directa i ha bufat el pastís.
He aprofitat just aquell moment per mirar al meu voltant i hi he vist el terra ple de construccions, ninos, papers i diverses restes orgàniques. He vist també les criatures saltant, cridant i ballant i els progenitors escarxofats al sofà. He dit adeu i quan he sigut al carrer he respirat, feliç. Per molts anys, Seydou!
