¿Els dilluns són un problema?

Quin dramatisme que hi ha en tantes converses i fins i tot en els mitjans de comunicació quan arriba el dilluns després de la suposada i obligatòria felicitat del cap de setmana. Aquesta generalitzada exigència de ser feliços provoca que es vegi la feina o l’escola com una llosa: quin patiment! I per això cal seduir la canalla assegurant-los que l’aprenentatge a l’escola serà divertit i, quan ja no s’ho creuen, hem de buscar un suport per passar la setmana, ja sigui amb programes i pel·lícules de televisió, acostant-nos a les xarxes o bé anant a la farmàcia perquè ens donin algun producte per sentir-nos millor i tenir més optimisme. I aquest optimisme de pastilla o espectacle cal quan no es troba sentit a les activitats que pot oferir l’escola, la feina o la vida quotidiana i cal somiar amb un nou cap de setmana d’excepcionalitat per adormir la vida.

Potser no se senten gaire aquests missatges, però van arribant a la canalla i els donen una visió de com vivim la quotidianitat. Després que no ens sorprengui que se’ls generin actituds de passivitat o mandra, que els adolescents visquin esperant la festa del cap de setmana per alliberar-se del pes de la setmana o que no trobin interessants altres opcions de descans i oci.

Aquests missatges, a més, es fan des del punt de vista de qui ho té tot. És una mirada reduccionista que oblida que hi ha gent que està treballant durant el cap de setmana (hospitals, cinemes, restaurants, transports, etc.). Diferenciant els dies feiners del cap de setmana, ¿realment afavorim que la canalla entengui com funciona la societat? ¿Els hi estem explicant com cal afrontar la vida que ens ha tocat viure sense dramatismes innecessaris? ¿Que hem d’aprofitar la sort que tenim i aprendre a gestionar el nostre temps?

Aquest tremendisme no tindria tanta importància si es fes en petit comitè o si fos tan sols un comentari aïllat en un dia de cansament, però es fa públic, es va interioritzant i es crea la necessitat de dur a terme accions pal·liatives per poder-ho suportar. És per això que caldria valorar les múltiples activitats -individuals o col·lectives- i les diferents maneres que tenim de passar el temps de descans. Cal ampliar les oportunitats per avorrir-se, no només consumir les que hi ha, i buscar al·licients. I que les xarxes i la tecnologia no ens atrapin com a única opció.