LA PITJOR MARE DEL MÓN

Allò que no hauria de passar mai

La major d’edat a càrrec (MEC) número 1 va entrar a la cuina, on jo procurava compensar l’absència de verdures a taula (una absència, oh casualitat!, que va coincidir amb un viatge professional que va fer servidora), i va afirmar amb contundència: “Mama, quan em mori vull...” No la vaig deixar continuar. Vaig aturar el ganivet assassí i vaig perdonar-li la vida a la coliflor mentre exclamava: “No ho vull sentir! Això no és cosa meva! Parla amb els teus germans! No ho vull sentir! La, la, la!” El “la, la, la” era una tonada emesa en veu alta per evitar sentir els desitjos fúnebres de la MEC. Però els vaig sentir. Vol que la cremin, que la incinerin, que l’escalivin.

I mentre culminava l’assassinat de la coliflor vaig rectificar. Sí, sí que és cosa meva. Em fot, però és una opció que no puc descartar. Una possibilitat que desitjo amb totes les forces de què soc capaç que mai s’activi. Però hi és. Negar-ho és absurd i ingenu.

Ho he vist. He viscut casos propers o no tan propers on la mort dels menors d’edat a càrrec (MEC) o ja majors, a càrrec o no, ha traspassat una família com un llamp, partint-los el cor. Cada vegada el pensament ha estat el mateix: no tocava. No és natural que una progenitora o un progenitor enterrin el seu fill. Però passa. De tant en tant parlo amb l’Amparo, la mare de la meva estimada amiga que ja no hi és, i sé que pensa exactament així. Però també sé que la conforta el fet d’haver-la pogut acompanyar, haver-ne pogut tenir cura. Igual que el seu pare, el Manel.

¿Per quins set sous el que els ha passat a ells no em pot passar a mi, un dia? La vida és bonica però la incertesa va inclosa en el preu. El desig expressat en veu alta per la MEC no era casual. Venia del tanatori per acompanyar un amic seu en el moment de comiat del seu progenitor. Són moments durs i tristos, però també lúcids. O ho poden ser. La MEC va fer ben fet. No parlar de la mort és apropar-la. Negar-la significa que quan es presenta, perquè es presenta, i gairebé sempre sense enviar un whatsapp abans per avisar de la visita, ens agafa tan en fred que ens revoltem. O jo em revolto. Però això m’obliga a pensar-hi, a oferir-li un plat a taula (ni que sigui per caure-li simpàtica i que trigui molt a trucar a la porta). I aquest pensar-hi inclou, malauradament, els MEC.

També hi penso per ser conscient que tot i no dur codi de barres, caduquem. Això s’acaba un dia i per molt que Eduard Punset i els gurus de la genètica i l’envelliment afirmin que potser un dia serem immortals, ara per ara no és així. Ni de bon tros. I m’agrada tenir-ho ben present per no cometre massa oblits, massa ximpleries, massa tardances. Sí, estimada MEC meva, tant de bo no em passi mai. Tant de bo no hagi de fer efectiu el teu desig d’escalivar-te. Però si ho he de fer, recordaré les teves paraules.