El monopoli dels vespres

Quan parlo amb progenitors de menors d’edat a càrrec (MEC) més petits que els meus sé que senten les neurones i les lumbars més al límit. La meva logística és un afer complex que provocaria l’atac de nervis d’un mestre zen sense cap MEC, però així i tot, la logística d’aquests progenitors de petits MEC encara ho és més. Servidora ja no alimenta l’imprescindible servei dels cangurs, que mai he entès perquè no està cobert per la Seguretat Social.

Els meus MEC ja no necessiten que ningú els canguritzi i ells mateixos escampen la boira, entren, surten i..., ai!, colonitzen els vespres. Sí. Els vespres han deixat de ser un monopoli del pare de les criatures i servidora. Ara, per molt que ho intenti i que els parli de les bondats de dormir moltes, moltíssimes hores, però que moltes, eh, ells no se’n van a dormir tan ràpid com abans. O algun d’ells sí que ho fa. Un dels MEC s’ha apuntat al meu grup de fervents creients en la capacitat de regeneració del son. Però, esclar, com que no tinc un sol MEC i encara n’hi ha dos més, els vespres han deixat de tenir aquell to íntim de fa pocs anys.

D’acord, el to íntim no era gaire útil, perquè estàvem tan cansats que als pocs minuts roncàvem al sofà. Però no sempre. I si ens adormíem a gran velocitat, així i tot gaudíem d’uns pocs minuts de pau i harmonia. De silenci. Un silenci que sembla que faci por, que s’hagi d’omplir sí o sí, amb notificacions de missatges, amb tele, amb música, amb sorolls de boniques disputes, amb diàlegs sense sentit sobre qui és l’encarregat de fregar les paelles. I aquelles jornades en què a quarts de nou del vespre ja no puc dir ni fava, els veig pul·lular per casa i calculo el temps que em queda fins a poder marxar al llit amb una excusa convincent que no em faci quedar com una progenitora carallot i esquerpa. Llavors enyoro els dies en què deia “Prou, s’ha acabat, a dormir tots!” i ningú em responia “Mama, què t’has pres? Només són les vuit i no hem sopat”.

El cantó bo de compartir els vespres és que els comparteixes. Per això admeto que són hores que s’omplen de xerrades interessants. També veiem plegats alguna sèrie, sobretot ara que estan de vacances, perquè durant el curs escolar la lluita consisteix a fer-los plegar prou d’hora perquè el pare de les criatures i jo encara tinguem temps i ganes de veure’n una, i no ens sabotegin l’ocasió amb algun judici sumaríssim sobre qui va ser el culpable d’agafar “sense voler” els auriculars d’un MEC i els va fer malbé...

Per això ara que arriba aquesta època en què marxen de campaments i els vespres tornen a ser nostres, ho aprofitem per recolonitzar el sofà. Tot i que confesso que un dia després ens diem què carai!, i fotem el camp per anar al cinema, al teatre i on sigui. Ei, però perquè ens ha donat la gana. Que consti.