Fa uns mesos vaig anar amb els meus companys de grup al cinema. Teníem un parell d’hores lliures i algú va proposar anar a veure la biografia de Queen. Us seré sincer: Freddie Mercury ha sigut, des de sempre, un personatge que m’ha fet moltíssima mandra; mai he pogut suportar el seu histrionisme, i, a més, les seves cançons sobrecuinades em fan venir molta coragror. Però, què coi, vaig pensar, hem estat des del matí assajant sense parar i ens mereixem una mica de distracció.
Dues hores més tard, quan sortíem tots de la sala de cinema comentant la jugada, no vaig gosar dir el que m’havia semblat realment. No volia semblar el típic aixafaguitarres que ho troba tot cagat i pixat. I, tanmateix, el que més mal m’havia fet no havia sigut l’argument ple de tòpics ni el bigoti postís del protagonista. El que em va ferir més va ser una cosa amb la qual no hi comptava: la pel·lícula estava doblada.
Sí, ja sé el que esteu pensant. Heus aquí el típic pesat intel·lectual que abomina del doblatge per pur esnobisme. Jo, probablement, també ho pensava fa uns quants anys. Ara, però, entre les plataformes digitals i la meva estada a Anglaterra, m’he acostumat a veure els actors i les actrius interpretant amb la seva veu, la de debò, i, un cop t’hi acostumes, creieu-me, costa molt empassar-te el doblatge. Tot et sona postís, artificial, ridícul. I no és només per sentir parlar Woody Allen amb la veu de Joan Pera, que també, sinó sobretot per l’absència inquietant del soroll de fons. Els films doblats es mengen d’una manera monstruosa els sons d’ambient de cada escena; desapareixen els gots que s’omplen, els cotxes que passen, els crits del carrer. I no cola.
Tot això m’ha vingut al cap perquè acabo d’aterrar a Barcelona i cada vegada noto que em cal una hora ben bona per pair el xivarri exagerat, anguniós i impertinent tan característic del meu país estimat. Acostumat a la calma anglesa, al silenci dels vagons de metro i a la tranquil·litat dels seus carrers, tornar a casa és com passar d’un doblatge dolent, en què els protagonistes parlen en un restaurant sense sentir-se el soroll d’un sol plat, a una versió original en què el diàleg queda totalment ofegat pel brunzit dels clàxons, els crits i les converses inacabables de mòbil.
Ves per on, qui m’havia de dir que, en aquest cas, preferiria que la vida fos una mica més doblada.
