Estimar avui
La imatge que tinc al davant, no per repetida deixa de ser fascinant. Tota la colla junts, per fi, gaudint d’aquest desitjat moment d’autonomia, després d’hores i hores de seguir ordres i instruccions, de deures, de dictats, de problemes i d’obligacions, lluny per uns breus instants de la tutela anguniosa de professors i pares. Des del balcó els puc observar perfectament, escampats al voltant dels dos bancs de la plaça, ocupant-los com hem fet tants i tants adolescents de la seva edat al llarg dels anys.
Al banc de la dreta hi ha dos nens, un de ros i pigat i un de pell morena, tots dos amb un esbós de bigoti a desenvolupar. El més alt està pitjant els botons del mòbil compulsivament, probablement lliurant una batalla ferotge contra uns alienígenes lletjos i bel·licosos. L’altre s’ho mira absolutament concentrat i, de tant en tant, li dona alguna indicació curta i precisa. Mentrestant, al banc del costat, dues noies es filmen mentre fan la coreografia perfectament sincronitzada d’un hit de moda, gesticulant la lletra ensucrada de la cançó amb gestos i aclucades d’ull. A terra hi ha una altra nena, sola, fent carotes i morros que tot seguit enviarà a alguna amiga de l’ànima, potser una altra d’aquestes que té al costat, aquella que ara mateix està omplint d’emoticones el WhatsApp de la pantalla del seu mòbil.
Un grup de nois i noies asseguts en un banc i, tanmateix, no se sent ni una paraula, gens de xivarri, ni una discussió apassionada. Són tots allà, és veritat, però el silenci és francament inquietant. Cap veïna surt per la finestra i els renya perquè no pot fer la migdiada. Són tots allà, embolcallats en una bombolla autònoma i intransferible. Me’ls imagino fent ara mateix un instagram, subratllat amb una d’aquestes frases que busquen al Google, sempre en castellà, dient coses com “Todos opinan de mi pero nadie sabe quien soy ” o “ Mi cielo está lleno de estrellas que tienen el color de tus ojos”. I enviant-lo a un amic que no és allà, aquell que es “su cielo y su esperanza ”, o a un altre a qui demanen: “No desaparezcas nunca de mi vida”.
Mitja hora més tard s’esmicolen i desapareixen, cadascú cap a casa seva. Quan arribin a casa, els seus pares els preguntaran: “Com ha anat amb la colla? Què heu fet”. I ells, sense treure la vista de la pantalla, diran: “Res, hem estat jugant, com sempre”.
