Quan s'acabarà?
Som al cotxe, avançant per l'autopista, amb els nens a les seves cadiretes preguntant quan arribarem. Tots ho hem viscut com a nens (molts de nosaltres sense cadiretes encara) i com a pares. De vegades els nens ho comencen a preguntar quan tot just deixem la ciutat enrere. De vegades a mig camí, quan el viatge se'ls comença a fer pesat. Pel que fa a aquesta epidèmia, ja s'endevina que el trajecte és llarg, i encara que no sapiguem ben bé on som, ja fa molt de temps que els nostres adolescents, com els nens del cotxe, pregunten quan s'acabarà. Quan el confinament ens tenia a tots tancats a casa, hi havia un munt de webs amb consells per als adolescents, alguns de ben raonables i d'altres de ben carrinclons: que reconeguessin els seus sentiments de ràbia o de tristesa i els deixessin fluir –que d'aquesta manera de seguida se sentirien millor–, que aprofitessin el temps visitant museus per internet, que fessin cançons, que escrivissin les memòries del confinament i, sobretot, que prenguessin consciència que, fent les coses ben fetes, estaven contribuint a controlar la pandèmia i a salvar la vida de molta gent.
Tot això és molt bonic si les restriccions duren dos o tres mesos, però ben aviat farà un any que ens afecten, i els més joves, que miren poc els noticiaris i s'alimenten massa del que van trobant a la xarxa, pregunten cada vegada amb més insistència quan s'acabarà això, si aquest estiu podran fer vida normal, si les coses no es complicaran amb la variant sud-africana i si es veritat que vindran noves epidèmies encara més greus. I com a pares dels nens dins del cotxe, els hem d'animar una mica, que ja veureu que de seguida s'acabarà i que amb la vacuna això ja està.
També trobo pertinent dir-los un parell de coses més. La primera, que ningú, des dels temps més remots, ha viscut mai un període de 50 anys sense guerres, fams o epidèmies terribles. Només cal veure les desgràcies que han viscut els nostres pares o els nostres avis. No és cap consol, però és assumir la realitat de l'espècie humana. La segona, que les pandèmies no són culpa de ningú però que depèn de nosaltres com les gestionem i a qui afecten. I segur que els adolescents han après alguna cosa. D'aquí quinze o vint anys seran consellers, presidentes, ministres, parlamentàries a Europa. Gràcies al que han viscut i han après potser es prendran més seriosament la crisi mediambiental, la inversió en ciència, l'aposta per la sanitat pública i la regulació de la indústria farmacèutica. Jo els dic això. Que d'aquí poc, dependrà d'ells.
