En conec uns que pensaven anar a Indonèsia de viatge de noces i, pressionats pels seus fills -perquè ja en tenen dos, de deu i dotze anys-, faran el viatge amb tren i unes deu vegades més a prop. I tot per estalviar no sé quants quilos de CO 2. La filla d’una amiga meva ha convençut els seus dos germans que es facin vegans, i pressionen els pares perquè els imitin: “Com us atreviu a tenir a la nevera de casa la cama amputada d’un xai?” Els meus fills s’enfaden si torno del mercat amb massa bosses de plàstic i em recorden que cada cop que hi vagi m’he d’endur una bossa i uns quants tàpers per a la peixateria. L’altre dia, al bar de L’Auditori de Barcelona, abans d’un concert meravellós amb la 3a i la 5a simfonies de Beethoven amb una orquestra dirigida per Jordi Savall, vaig veure una noia que tornava els coberts de plàstic que el cambrer els havia portat a ella i a la seva família: “Com podeu donar coberts de plàstic en un un bar d’una institució cultural com aquesta?” Vaig trobar que tenia tota la raó i que Beethoven i Savall, amb el seu gust pels instruments i les coses ben fetes, s’adeien ben poc amb l’invent lamentable dels coberts de plàstic, que triguen més de 400 anys a degradar-se. Escolto la conversa entre un nen petit i una dona que deu ser la seva àvia: “Em rentaràs el cap sense xampú, eh?”, diu el nen. L’àvia li pregunta per què. Resposta del nen: “Perquè contamina”. I afegeix: “No contamina molt però contamina una mica”. Al meu institut, un grup de noies han posat en marxa una campanya que crida l’atenció. Promouen l’ús de la copa menstrual, que permet prescindir dels tampons, de reciclatge certament complicat.
Tot plegat dibuixa un panorama interessant d’iniciatives protagonitzades per gent jove que afecten, ara per ara, l’entorn més immediat. Sumades, però, comencen a ser importants. I tenen moltes possibilitats d’escampar-se com una mena de revolució de les petites coses que pot arribar a ser de gran impacte.
Els polítics no s’atreveixen amb els plàstics, i encara menys amb els cotxes o amb els avions. Els nostres adolescents, sí. Encara que sigui en petit. A casa. A les escoles. A les botigues. Aquests joves, si creixen amb aquestes exigències, poden fer grans coses. S’estan guanyant que els fem cas. ¿Són una mica ingenus? Potser sí. Però val més ingenuïtat que cinisme.
