EN FAMÍLIA

Efectivament, som diferents

El gran objectiu de la criança i educació dels fills sembla que és un nen normal. Físicament, psíquicament, conductualment, intel·lectualment, socialment normal. Que camini i parli de manera normal, que mengi i dormi normal (i aquí normal sempre es defineix com a molt ), que se socialitzi normalment i mantingui una relació normal amb un nombre normal d’amics, que participi normalment en les activitats escolars (sense aïllar-se i sense demanar massa l’atenció dels professors), que estigui normalment atent a classe i que no es mogui més del normal. Qualsevol desviació es considera una malaltia, o un problema de conducta, i requereix prevenció, diagnòstic i tractament.

Als adults no ens cal ser normals. Millor encara, els adults podem ser molt diferents sense perdre la condició de normals. La nostra societat ofereix nínxols, solucions i possibilitats per a persones amb diferents interessos, diferents personalitats i diferents capacitats. Uns es passen anys seient cada dia vuit hores al mateix despatx, d’altres passen mesos en alta mar. Uns han d’estudiar durant anys i superar oposicions difícils, d’altres condueixen camions o juguen a futbol. ¿Volies ser advocat i descobreixes que parlar en públic t’aterra? Milers d’advocats no trepitgen mai una sala de judicis. ¿T’agradava l’arqueologia i descobreixes massa tard que no vols passar els dies a l’aire lliure en una excavació? Pots treballar tranquil·lament en un museu.

I també tenim tota mena d’opcions per al temps lliure: pots anar al gimnàs o cantar en una coral; pots anar a la muntanya o quedar-te a casa llegint o veient la tele, o dormint; pots sortir sovint amb la parella, o amb la colla, o portar una vida solitària; pots freqüentar els bars o les biblioteques; pots anar a concerts de rock o a l’òpera, o pots escoltar música a casa, o pot no agradar-te la música.

Però només tenim un tipus d’escola. El futur futbolista i la futura catedràtica de filosofia, la futura taxista i el futur pilot d’avió, el que farà riure i plorar els espectadors i el que tot li fa vergonya han de seure junts, atendre amb el mateix entusiasme durant les mateixes lliçons, fer els mateixos deures. I quan sembla que a un nen aquest tipus d’escola no li va bé, no intentem adaptar l’escola al nen, sinó que el nen s’adapti a l’escola.